Resultats de la cerca

Capellà, fou prior de Pradinas, a Roergue 1748-65 El 1774 havia publicat La prima roergassa la refeu i hi afegí cants sobre les altres estacions i la tornà a publicar el 1781 Quatre sasons o Georgicas patoesas Celebració de la natura i pintura realista de la condició camperola, aquesta obra descriptiva i pràctica tècnica obtingué molt d’èxit Peiròt havia donat una veu al poble i quan arribà el moviment revolucionari, per tant, s’hi trobà d’acord

L’obra narra l’amor tràgic entre el faraó Radamés i l’esclava Aïda, filla del rei etíop Amonasre, sotmès pels egipcis Hom l’atribueix erròniament a un encàrrec per a celebrar l’obertura del canal de Suez 1869 o per a la inauguració de l’òpera de El Caire acabada el 1870, on fou estrenada el 1871 Aïda marca una nova etapa en la producció de Verdi, pel llenguatge líric i pel major relleu donat a l’orquestra

Hom considera eclèctics els autors de l’Acadèmia platònica, els peripatètics, Ciceró i molts pensadors de la patrística Darrerament hom ha donat especialment el nom d’eclecticisme a la filosofia de Victor Cousin Són també trets característics de qualsevol eclecticisme l’oposició al dogmatisme i al radicalisme i la recerca d’un criteri de veritat que permeti l’harmonia entre posicions aparentment contradictòries Això el diferencia del sincretisme i l’allibera de la connotació despectiva que aquest comporta

Fundada per Ramon Pinyol, que en fou el director, Maria Mercè Marçal i Xavier Bru de Sala, volgué ésser una plataforma de llançament de la nova poesia jove i, alhora, difongué l’obra d’alguns autors de generacions anteriors, com ara Miquel Martí i Pol Fou iniciada amb la Sèrie Poesia , que ha donat a conèixer l’obra de més de quaranta poetes El 1975 es convertí en editorial, i el 1986 publicà el darrer títol

Era molt jove quan la desgràcia caigué sobre la seva família el 1463 Foragitat, amb la seva mare i el seu germà Acard, de les baronies paternes per Joan II, visqué en terra addicta, on fou fet patge del rei-conestable Pere IV El 1490 es casà amb Joana de Ballester Acabada la guerra, pledejà inútilment a les corts de 1473-79 pel retorn de les baronies que Joan II havia donat al seu oncle Antoni de Cardona-Anglesola

Malgrat que la vila d’Albet és coneguda des del 914, el seu castell no és documentat fins al segle XII Fou donat per Ermengol VII a Bernat Sanç el 1159 No apareix més en la documentació Devia ser una fortificació força secundària, propera a l’església de Sant Martí d’Albet, que presideix aquest petit nucli de la vall de Castellbò El seu paper estratègic inicial seria el de protegir l’antic camí cap al Pallars

Fou professor d’història a Lemberg i periodista a Budapest, Leipzig i Mannheim Les seves novelles evoquen d’una manera pessimista la vida familiar, com en Die geschiedene Frau ‘La dona divorciada’, 1870 Cal esmentar també les narracions sobre la vida de diversos grups ètnics de la seva terra, Galítsia Galizische Geschichten ‘Històries galitsianes’, 1876 El comportament eròtic de molts dels seus personatges ha donat lloc a la creació del terme masoquisme , derivat del nom de l’autor

Monjo jerònim a San Isidoro del Campo Sevilla, abraçà la reforma protestant fugint de la inquisició, es refugià a Ginebra, on publicà diversos tractats teològics i traduccions d’obres de Joan Calví L’obra que li ha donat més nom és la revisió de la traducció de la Bíblia al castellà feta a partir de les fonts hebrea i grega per Casiodoro de Reina 1602, la qual ha estat fins avui l’única versió castellana reeditada constantment pels protestants

Fou diputat a corts per Barcelona 1820 i havia estat ministre de l’audiència territorial de Madrid Fou comuner Essent regidor de Barcelona i coronel de milicians febrer del 1822, fou processat perquè a la seva columna —on hi havia molts italians immigrats— s’havien donat visques a la república i a la llibertat i crits contraris a Ferran VII Lluità contra els reialistes durant el Trienni Constitucional i contra els Cent Mil Fills de Sant Lluís

El 1186 passà als Lusignan-Issaudoun, i el 1249 als Brienne, fins el 1350, que passà a la corona El 1352 fou donat a Joan d’Artois, i passà successivament als Nevers 1472, als Cleve-La-Marck 1491, als Guisa 1640, als Orléans 1660, que el vengueren 1682 al duc del Maine, i, per enllaç, de nou als Orléans 1793 El darrer a portar el títol fou Gastó d’Orléans mort el 1922, net del rei Lluís Felip I