Resultats de la cerca

Estudià a Oxford i fou diputat conservador per South Lanark 1931 Fou secretari de Neville Chamberlain 1937-39, sotssecretari adjunt del Foreign Office 1943-51 i ministre d’afers escocesos fins el 1955 Ministre de relacions amb el Commonwealth 1955-60, fou traspassat al ministeri d’afers estrangers 1960-63 Succeí Harold McMillan com a primer ministre 1963-64 Fou líder del Conservative and Unionist Party 1963-65 En 1970-74 ocupà novament la cartera d’afers estrangers, i des del 1977 fou president del reial institut d’afers internacionals El 1976 publicà una autobiografia

Professor a Lió 1945-49 i a la Sorbona 1949-52, succeí Louis Lavelle al Collège de France Dedicat de primer a la fenomenologia Structure du comportement, 1941, i Phénoménologie de la perception , 1945, participà amb JP Sartre i Simone de Beauvoir en la fundació de la revista “Les Temps Modernes” 1945 i definí la moral política de l’existencialisme a Humanisme et terreur 1947 Distanciat de Sartre 1953, cercà les vies d’una esquerra no comunista i criticà el marxisme escolàstic a Les aventures de la dialectique 1955

S'establí a Munic, i, conjuntament amb el compatriota Giovanni Antonio Viscardi, en dominà l’escena arquitectònica quan el barroc italià hi estava en voga Des que 1672 succeí Agostino Barelli com a arquitecte oficial, treballà bàsicament al servei de l’elector de Baviera, que l’envià a París en viatge d’estudis Completà la Teatinerkirche de Munic, de Barelli, i en reduí les dimensions, dirigí la decoració de la Residenz 1680-1701, acabà l’edifici central del Nymphenburg i projectà el gran castell de Schleissheim, prop de Munic

Assistent de Mahler a Hamburg, dirigí després orquestres a Breslau, Riga i Berlín, fins que fou cridat a l’òpera de la cort de Viena 1901-12 Director de l’orquestra de Munic 1913-22, de l’òpera de Berlín 1925 i del Gewandhaus de Leipzig 1929, el 1941 succeí el seu amic Toscanini en l’orquestra simfònica de Nova York Publicà Mahler 1936, Theme and Variations 1944 i Von der Mozarts Zauberflöte ‘Sobre la Flauta Màgica de Mozart’, 1955 Fou considerat un dels millors especialistes en música de Mozart del seu temps

Fou deixeble de matemàtics famosos, com Gauss, Jacobi i Steiner Professor a Göttingen, succeí Dirichlet 1859 Poc després 1862 anà a Itàlia per tal de restablir-se de la seva malaltia, però no ho aconseguí Les seves aportacions a la matemàtica foren capitals Desenvolupà una geometria no euclidiana, ideà les superfícies que duen el seu nom, estudià la teoria de les funcions i establí els fonaments de la moderna topologia Investigà també les equacions diferencials i les funcions abelianes i donà una definició del concepte d’integral definida

Succeí Hug de Sant Víctor a l’abadia homònima de París Els sis llibres del seu De Trinitate ocupen un lloc excepcional en la història de l’especulació trinitària per l’intent de derivar de l’amor comunicatiu de Déu les propietats de les persones divines Elaborà minuciosament tres arguments a posteriori de l’existència de Déu el de la temporalitat, el dels graus de perfecció i el de la possibilitat, molt apreciats per l’escolàstica posterior La mística especulativa li deu també notables aportacions, sobretot de tipus simbòlic

Advocat de professió, s’adherí al Partit Socialdemòcrata, al capdavant del qual succeí Joe Bossano i guanyà les eleccions del 1996, el 2000, el 2003 i el 2007, i exercí com a primer ministre Davant l’ofensiva del president del govern espanyol José María Aznar que reclamava el retorn de Gibraltar a Espanya, al novembre del 2002 convocà el referèndum pel qual fou rebutjada aclaparadorament la cosobirania amb Espanya Prengué mesures perquè Gibraltar deixés de ser considerat un paradís fiscal L’any 2011 fou derrotat en les eleccions pel partit laborista, liderat per Fabián Picardo

Succeí el seu germà Arnau Roger III Es casà amb Blanca de Foix-Castellbò, i després amb Violant d’Orcau Fou camarlenc i conseller de l’infant Joan, i collaborador seu quan aquest fou rei Rebutjà la invasió armanyaguesa en 1389-90, féu costat a la reina Sibilla en morir el Cerimoniós 1387 i combaté, amb èxit, contra la incursió del seu nebot Mateu de Foix el 1396 Durant l’interregne fou valedor de Lluís de Calàbria S'oposà a la revolta de Jaume d’Urgell en 1412-13

Fou nomenat pel rei Lluís XI, i fou tramès tres vegades del 1478 al 1480 com a ambaixador a Anglaterra Nomenà i beneí abats per a Arle 1486 i Sant Quirc de Colera 1489, i intentà de sostreure a l’abat de la Grassa el domini sobre vuit esglésies de la seva diòcesi El 1494, l’any següent del retorn del Rosselló a la corona catalanoaragonesa, fou enviat com a bisbe a Castres, on succeí a Cèsar Borja fou ambaixador de Carles VIII de França prop de la cort de Nàpols

Proclamat voivoda de Cracòvia 1667, després de vèncer els turcs a la batalla de Khotin 1673 succeí el rei Miquel I El 1683 tornà a derrotar els turcs a Kahlenberg, i així contribuí a l’alliberament de Viena Les seves campanyes militars arribaren fins a Moldàvia i Bessaràbia 1684-85 Més tard, abandonat pels seus aliats austríacs, hagué de cedir a les pretensions de Rússia pel tractat de Moscou 1686 Influït per la voluntat de la seva muller, Maria Casmira d’Arquien, no sabé enfrontar-se a la noblesa