Resultats de la cerca

Essent sotsdiaca fou escollit pel bisbe KTvon Dalberg 1802 com a collaborador en l’organització de l’església alemanya, amb independència i primat propi, en la línia josefinista josefinisme Defensà el febronianisme al congrés de Viena 1814 contra el cardenal Consalvi i el nunci GSeveroli El seu nomenament com a vicari administrador de Constança, invalidat per Pius VII 1817, portà a la supressió de la diòcesi 1821 És autor de diverses obres febronianistes

Jesuïta a Gorheim Sigmaringen, 1857, fou general de l’orde 1906 Rector i professor de dret canònic de la Gregoriana de Roma 1882, publicà Ius decretalium 1898-1914 i Liber saecularis Societatis Iesu 1914

Funcionari a Varsòvia, es convertí al catolicisme i fou ordenat de sacerdot 1814 Amic d’ETAHoffmann, rebé la influència de Novalis i Schleiermacher De les seves obres cal destacar Die Söhne des Tals ‘Els fills de la vall’, 1803, poema dramàtic, Das Kreuz an der Ostsee ‘La creu a la Bàltica’, 1806, la tragèdia Martin Luther oder die Weihe der Kraft ‘Martí Luter o la consagració de la força’, 1807, que transformà després de la seva conversió, i Der vierundzwanzigste Februar ‘El vint-i-quatre de febrer’, 1909, que inicia el gènere anomenat “drama de destí”

Fou professor a Freiberg Investigà sobre mineralogia i sobretot les roques, que classificà És conegut especialment per la teoria neptunista sobre l’origen de les roca Publicà, entre altres obres, Kurze Klassification und Beschreibung der Gebirgsarten ‘Petita classificació i descripció dels terrenys’, 1787 i Geognosis 1801

Practicà la medicina a Hannover i fou membre de la Royal Society 1735 És conegut sobretot per la descripció que féu de la púrpura trombocitopènica, coneguda com a malaltia de Werlhof

Doctorat a la Universitat de Leipzig 1933, on ensenyà física de 1934 a 1936, aquest any passà al Kaiser Wilhelm Institut posteriorment Max Planck Institut, on romangué fins el 1942, i d’aquest any fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, després de la qual fou professor a l’institut Max Planck de Göttingen 1945 i a Hamburg 1957 s’incorporà al departament de filosofia fins el 1969 De 1970 a 1980 fou director fundador de l’Institut Max Planck de Ciències Socials de StarnbergFou defensor d’una tesi segons la qual no era possible d’establir enunciats referents a l’univers considerat globalment L…

Emigrat a Londres 1934 i més tard a Praga, es formà a l’acadèmia de belles arts d’aquesta ciutat 1937-38 Després de l’ocupació de Praga pels nazis 1939, fugí a Suècia, on es naturalitzà el 1945 Començà la seva carrera artística en el món de la pintura i del cinema, activitats que compaginà, a partir dels anys cinquanta, amb la creació literària amb obres autobiogràfiques, com Abschied von der Eltern ‘Adeu als pares’, 1961 i Fluchtpunkt ‘Punt de fugida’, 1962 Es dedicà també a la narrativa i al teatre, i esdevingué aviat un autor compromès i de to polèmic, amb obres d’una forta crítica contra…

Fou metge, investigador i professor a Friburg A les seves obres Über germinal Selektion 1896, Vorträge über Deszendenztheorie 1902, etc, exposà la teoria de la continuïtat del plasma germinatiu, substància característica de les cèllules reproductores, constituïda, segons ell, per “biòfors” i “determinants” continguts en els cromosomes Weismann no acceptava la transmissibilitat dels trets adquirits i ignorava el fenomen de les mutacions Malgrat això, la seva concepció sobre l’herència aclarí molts punts foscs en la genètica i en l’evolució del seu temps

Professor a Rostock, Marburg i Bonn, treballà en els camps de la lingüística general i de les llengües cèltiques Rhenania Germano-Celtica , 1969 En obres com Muttersprache und Geistesbildung ‘Llengua materna i formació espiritual’, 1939 i Von den Kräften der deutschen Sprache ‘De les forces de la llengua alemanya’, 1949-57, exposà la teoria de la llengua coneguda com ganzheitliche Sprachauffassung o concepció integral de la llengua, que concep la llengua no tan sols com un mitjà de comunicació, sinó com una enérgeia o activitat espiritual creadora que confereix als pobles que les parlen una…

És conegut també pels pseudònims d' Eberhard Foerster i Christian Munk Exiliat a l’Argentina 1930, tornà a Berlín 1937 i més tard lluità en el moviment de resistència contra el feixisme i fou empresonat 1942-45 Després de la Segona Guerra Mundial fundà, juntament amb K-HMartin, el Hebbel-Theater a Berlín, i edità la revista Ulenspiegel 1945-47 La seva obra ofereix una temàtica històrica i de crítica social Cal destacar-ne el drama Die Illegalen ‘Els illegals’, 1946, que recull la seva pròpia experiència, i el seu Memorial 1947