Resultats de la cerca

Doctor en lletres, fou professor a l’Escola de Bibliotecàries i a la Universitat de Barcelona 1952-64 Home de saber universal, dotat d’una fina sensibilitat literària i artística, collaborà com a crític musical a Mirador i fou director literari de l’editorial Seix-Barral Però, sobretot, excellí en l’art de la docència, que exercí amb un agut sentit crític, amb una sagacitat admirable, un acusat escepticisme i una curiositat inabastable Al costat dels cursos de filologia clàssica, la seva especialitat, dictà lliçons de literatura llatina medieval i de poesia francesa…

Féu estudis de dret, inacabats per la Revolució del 1868 Fou propagandista del republicanisme amb Lletget i Eusebi Corominas i home de confiança de Santiago Soler i Pla al ministeri d’ultramar 1873-74 A Barcelona esdevingué crític musical de la Gaceta de Cataluña i de La Publicidad Milità successivament en el possibilisme de Castelar i a la Unión Republicana de Salmerón Amic íntim de Gayarre i de Pauleta Pàmies, estigué molt lligat a l’empresa del Teatre del Liceu de Barcelona, per a la qual gestionà l’estrena de Falstaff amb el mateix Verdi a Itàlia, i també l’actuació a Barcelona dels…

El crític és aquell que sap posar-se en la posició del jutge i decidir quina és la bona música, la bona interpretació Un dels principals objectius de la teoria de la crítica és intentar determinar qui és, en el fons, el jutge de la música, què és el que jutja i quin és el fonament del judici del crític Una de les respostes més freqüents és la següent "el jutge suprem i únic de la Música és l’oïda" BJ Feijoo Però cal veure en què consisteix aquesta oïda és històrica, social, individual, natural L’oïda com a jutge s’ha oposat tradicionalment a la vista, que veu les…

Pot ésser produïda per suggestió, però acostuma a ésser el símptoma de la falta de sentit crític propi d’oligofrènics, dements i alguns esquizofrènics

El 1951 publicà la seva primera obra, la peça teatral Isolda Professor de la facultat de lletres de la Universitat de Lisboa des del 1957, lluità contra la dictadura d’Oliveira Salazar De la seva extensa obra en vers destaquen Gaviotas em Terra 1959, Os Amantes e outros contos 1968, As Quatro Estaçoes 1980 i Tópicos recuperados 1992 També traduí diversos poetes espanyols al portuguès

A partir de la seva obra Theory and Design in the First Machine Age 1954, on revaloritzava l’avantguarda del De Stijl holandès i el futurisme italià, esdevingué portaveu de moviments arquitectònics com el New Brutalism i de grups com Archigram, sorgits a la Gran Bretanya a la dècada dels seixanta Destaca la seva visió optimista del progrés tecnològic

Estudià a la Universitat de Gènova L’any 1967 definí el terme arte povera que cal no confondre amb l’ art pobre en ocasió de la mostra “Arte povera in spazio” Fou l’impulsor d’aquesta tendència, representada per artistes com Janis Kounellis i Michelangelo Pistoletto, que explicà i impulsà a través d’escrits i exposicions de les quals fou comissari, entre les quals destaquen “L’identité italienne” al Centre Pompidou de París l’any 1981, “Del arte povera a 1985” al palau de Velázquez de Madrid 1985 i l’exposició sobre Piero Manzoni presentada a la Fundació “la Caixa” el 1991 El 1977 començà a…

Llicenciat en lleis i filosofia, viu actualment a Roma, on exerceix com a professor d’història de l’art contemporani a la universitat Formà part del Grup 63 i és conegut com a teòric de l’anomenada transavantguarda italiana Al marge de publicar més de vint llibres, dels quals destaquen El territori màgic 1971, La ideologia del traïdor 1976, Vida de Marcel Duchamp 1976, La transavantguarda a Itàlia 1980, La transavantguarda internacional 1982 i Superart 1982, elaborà el darrer capítol de la història de l’art dirigida per G C Argan 1990 Sempre polèmic i radical, ha estat condecorat Cavaller de…