Resultats de la cerca

Estudià al Conservatori Nacional de Santiago amb J Aldunate i D Pey, i orgue a la facultat d’arts amb J Perceval Durant el període 1964-66 fou alumne d’Alberto Ginastera a l’Instituto Torquato Di Tella de Buenos Aires A la mateixa ciutat, també fou alumne de I Xenakis i Maurice Le Roux El 1967 viatjà a París, on rebé classes de JJ Grünewald orgue i d’A Jolivet i M Deutsch composició A  Alemanya estudià amb Diether de la Motte Fou professor d’orgue i composició al Conservatori Nacional de Santiago de Xile Entre les seves obres destaquen Instantes cinc peces per a orquestra, 1966,…

Nascut en una família d’artesans, esdevingué un dels gravadors de música més importants de l’Alemanya del segle XVIII Sembla que durant la seva joventut estudià música amb alguns dels organistes més importants de la ciutat, probablement J Pachelbel o JPh Förtsch Les fonts documentals el situen com a gravador 1726, com a editor 1729 i com a organista a l’església de Santa Margarida 1737 El mateix J Mattheson el cita en la seva obra i el considera un gran organista i gravador Les primeres obres que Schmid imprimí foren les seves pròpies i més tard, cap al final de la dècada del 1730, començà a…

Inicià els seus estudis musicals a Bad Bibra i alguns anys més tard, a Weissenfels, aprengué composició i la tècnica del baix continu amb Johann David Heinichen Posteriorment fou alumne de Georg Friedrich Kauffmann a Merseburg, on el 1717 fou nomenat violinista i konzertmeister de la cort El 1723 viatjà a Praga i conegué compositors tan importants com JJ Fux, A Caldara i FB Conti Nomenat vicemestre de capella a Rudolstadt el 1743, el 1745, poc abans de morir, hi ocupà el càrrec de mestre de capella Förster fou respectat al seu temps sobretot com a compositor de cantates…

Començà treballant de fuster ebenista en el taller del seu pare A partir del 1719 ho feu en el d’A Ziegenhorn, a Magúncia, i el 1726 n’assumí la direcció Allí tingué contacte amb mestres orgueners, com ara G Geissel, JAI Will, JJ Dahm, A Onimus i J Onimus Entre els nombrosos orgues monumentals que bastí destaquen especialment el del monestir d’Ochsenhausen 1729-33, amb 49 jocs i 4 manuals, el gran de l’abadia de Weingarten 1737-50, amb 63 jocs i 4 manuals, i el de la Wallfahrtskirche de Memmingen, amb 24 jocs i 3 manuals Morí mentre treballava en l’orgue de la Stadtpfarrskirche…

La seva àmplia formació musical inclogué l’estudi de composició, piano, violí, violoncel, contrabaix, clarinet i trompa El 1798 debutà com a violoncellista, a l’edat de quinze anys, i l’any següent anà a Meiningen, on rebé lliçons de violoncel de JJ Kriegk Del 1801 al 1805 tocà a l’orquestra de la cort, i simultàniament actuà com a solista i formant part de quartets El 1811 fou contractat per l’orquestra reial de Dresden, de la qual esdevingué solista el 1821, càrrec que ocupà fins el 1850 Dotzauer viatjà per Alemanya, Viena i Holanda Com a intèrpret de violoncel palesà una…

El seu nom prové de la tornada onomatopeica rigodon-rigodaina Als segles XVII i XVIII esdevingué una dansa cortesana molt semblant a la bourrée , popular a França, Alemanya i, especialment, a Anglaterra La versió estilitzada d’aquesta dansa es caracteritza per l’ús inicial de l’anacrusi i, sovint, per la seva forma binària, amb frases de quatre o vuit compassos N’existeixen nombrosos exemples per a teclat i per a llaüt Al segle XVIII, i molt especialment a França, el rigodon s’integrà en formes compostes, com ara el ballet o l’òpera H Desmarets, AC Destouches, A Campra, R Keiser, JPh Rameau…

També coneguda amb el nom de cadència picarda, fou una cadència molt utilitzada al final del Renaixement i al Barroc, perquè fins a partir de la segona meitat del segle XVIII no es generalitzaren, en les peces en mode menor, els finals amb la 3a m en l’acord de tònica a causa de la seva sonoritat més fosca i menys apropiada, per tant, per a donar sensació de conclusivitat A partir del Classicisme, la tercera de Picardia quedà com un recurs estilístic utilitzat per a imitar l’estil barroc com en el final del "Lacrimosa" del Rèquiem de WA Mozart JJ Rousseau en el seu Dictionnaire…

A la partitura, el compositor prescriu l’ús d’aquesta tècnica amb la indicació pizzicato sovint abreujada pizz la indicació arco o col arco anulla el seu efecte El terme prové de l’italià pizzicare , que significa pessigar, puntejar Aplicada als instruments de corda pinçada, aquesta tècnica -amb les diferències lògiques derivades de la morfologia dels instruments- es coneix com a puntejat Tot i que ben conegut i practicat com a alternativa tímbrica i expressiva des dels orígens dels instruments d’arc, la primera cita explícita de l’ús del pizzicato es troba en la música per a violes del…

JS Bach Suite IV per a violoncel sol en mi bemoll M , BWV 1010, bourrée II © Fototecacat/ Jesús Alises Documentada ja al segle XVI, la seva etimologia és controvertida Alguns musicòlegs pensen que fou introduïda a França pels boulgres o bulgares ‘búlgars’ D’altra banda, el verb bourrer designa l’acció de picar, batre, copejar, que podria estar relacionat amb el seu origen marcadament ritmat Possiblement introduïda a la cort de França per Margarida de Valois l’any 1555, ben aviat s’integrà a la suite instrumental M Praetorius, H Purcel, JS Bach i a l’òpera JB Lully, JPh Rameau Segons JJ…

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta senzilla Consisteix en un tub de forma bàsicament cilíndrica, proveït de vuit forats i dues claus, diametralment oposades, situades a la part superior del tub El seu nom deriva del llatí calamus , que vol dir ’canya', i aparegué cap a la fi del segle XVII Té la mateixa forma que la flauta de bec d’aquesta època, però amb una llengüeta senzilla lligada a l’embocadura o bec amb un cordill fi en lloc de bisell L’extensió és pràcticament de dues octaves i es presentava en quatre mides, la més petita de les quals tenia uns 25 cm…