Resultats de la cerca

Habitualment té lloc sobre asfalt, en traçats urbans o interurbans, però també se’n disputen per la muntanya Igualada 1983 i Sitges 1984 foren de les primeres poblacions catalanes que organitzaren aquest tipus de proves que es popularitzaren força durant la primera dècada del segle XXI Les curses disputades anualment a Granollers 1987 i a Barcelona 1991, d’àmbit internacional, són les més destacades de les que tenen lloc a Catalunya

Membre del Tir Esportiu Mataró, es proclamà campió d’Espanya de recorregut de bosc amb arc clàssic en dues ocasions durant la primera dècada del segle XXI Destacà a la Lliga Catalana i en el Campionat de Catalunya d’arc clàssic i participà en competicions internacionals com la Copa dels Pirineus o el Campionat de França de 3D Fou delegat de bosc i vicepresident de la Federació Catalana de Tir amb Arc

Fundat a l’abril del 1988, nasqué per donar continuïtat a la secció de bàsquet de La Salle Palamós Debutà en competicions de la federació amb sis equips inscrits La temporada 1989-90 creà el sènior femení A partir de la primera dècada del segle XXI començà a ascendir de categoria La temporada 2009-10 l’equip masculí guanyà el Campionat de Catalunya de primera catalana i ascendí a la Copa Catalunya

Llicenciada en filosofia, treballa a Barcelona com a periodista És autora de les novelles breus Deliri d’amor 2004 i L’aventura del desig 2004, premi Guillem Nicolau del Departament de Cultura de la Diputació General d’Aragó Collabora a la revista Temps de Franja  i diversos articles seus, signats o no, publicats al diari Avui , han estat recollits a Agricultura, aigua i alimentació el repte de Catalunya per al segle XXI 2006

Formada al Centre de Tecnificació Esportiva de la Federació Catalana de Bàdminton 1990-95, destacà en categories inferiors i fou campiona de Catalunya individual i de dobles femenins en categoria absoluta Com a jugadora del Club Natació Poble Nou, assolí la tercera posició a la Lliga Amb la selecció catalana, guanyà diverses medalles de plata i bronze en els Campionats d’Espanya Liderà el rànquing estatal de dobles femenins durant la primera dècada del segle XXI

Organitzada pel Moto Club Canyamars, és una prova de resistència sobre terra i té una durada de tres hores Se celebra al final d’any entre Dosrius i Canyamars, en un circuit d’uns 3,5 km Hi participen motocicletes de 125 cc, cilindrada superior i quatre temps En els seus inicis estava inclosa en el Campionat de Catalunya de resistència sobre terra, tot i que al final del primer decenni del segle XXI deixà de ser puntuable

Pivot que s’inicià al CB Cornellà, passà per l’AEJ Riera de Cornellà i pel CB Santa Rosa de Lima-Horta, i completà la seva formació en l’equip júnior del Segle XXI 2001-03 Jugà a l’AD Cortegada de Vilagarcía de Arousa 2003-06, 2007-08, el CB Islas Canarias 2006-07, el Santa Rosa de Lima 2008 i el CB Olesa 2009-11 La temporada 2011-12 fitxà pel CB Puig d’en Valls eivissenc

S’inicià a La Salle Horta i a la UE Horta, abans de passar a l’equip formatiu del Segle XXI 1989-92, amb el qual debutà a la primera divisió B Posteriorment jugà al BF Cornellà, BF l’Hospitalet, CB Santa Rosa de Lima, de nou al BF l’Hospitalet, AD Cortegada, CB Illes Canàries, Universitat Barcelona BF, CB San José de Lleó, Basket Zaragoza, Cadí la Seu d’Urgell, CB Perfumerías Avenida, Uni Girona i Unión Navarra

Gairebé desenvolupà la totalitat de la seva carrera al Club Deportivo Mataró, on dirigí l’equip femení que guanyà tres Lligues 1972, 1973, 1974 A mitjan anys setenta fou seleccionador espanyol femení Posteriorment entrenà en categories catalanes i formatives fins a la primera dècada del segle XXI en clubs del Maresme com l’Argentona, el Cabrera, el Mataró femení de primera B 1991-93, l’Associació Esportiva del Centre Catòlic Mataró, la Unió Esportiva Mataró i el Llavaneres

Fou fundat el 1922 Durant la primera dècada del segle XXI aconseguí tres ascensos consecutius des de segona territorial El darrer fou la temporada 2009-10, quan es proclamà campió de grup de preferent i pujà a primera catalana Però aleshores vengué la seva plaça a la Unió Esportiva Vic, amb què es fusionà, per motius econòmics i falta de camp propi Mantingué el seu futbol de base, que per qüestions legals passà a anomenar-se Club Esportiu Aiguafreda