Resultats de la cerca

Estudià art dramàtic a París i conegué Jean Louis Trintignant, amb qui es casà el 1954 Els anys cinquanta s’inicià en el teatre, on obtingué un èxit discret El 1957 debutà al cinema com a actriu secundària a Les cousins , de Claude Chabrol , amb qui estigué casada del 1964 al 1980, i que la dirigí en 24 pellícules, entre les quals destaquen  Les bonnes femmes 1960, Les biches 1968, film pel qual rebé l’Os de Plata al Festival de Berlín, La femme infidèle 1969, Le boucher 1970, Les noces rouges 1973 i  Violette Nozière 1978 Treballà també a Le signe du lion 1959, d’…

Professor a l’Institut d’Études Politiques de la Universitat de París 1949-60, és autor de nombrosos treballs sobre sociologia industrial i de les ocupacions Problèmes humains du machinisme 1947, OIu va le travail humain 1951, Le travail en miettes 1956 i Traité de sociologie du travail en collaboració amb Naville, 1962

El món de la dona i la crítica dels costums contemporanis es reflecteixen en les seves novelles Le repos du guerrier 1958, Les petits enfants du siècle 1961, Les Stances à Printemps au parking 1969, Archaos ou le Jardin étincelant 1972 i La porte du fond 1988, premi Médicis, entre d’altres

Estudià amb Halévy El 1857 guanyà, ex aequo amb Bizet, un concurs d’operetes patrocinat per Offenbach Assolí grans èxits amb obres lleugeres i refinades, com La fille de Madame Angot 1872, Giroflée-Girofla 1874, Le petit duc 1878 i La Camargo 1878, i amb òperes còmiques i ballets, com Le cygne 1899

El 1877 estrenà a Perpinyà el drama Une révolte en Roussillon, sobre les conseqüències de l’annexió del Rosselló a França, i el 1880 Le Roussillon en 1793 Fundà “Le Réveil des Pyrénées-Orientales”, periòdic republicà de combat Diputat el 1881, fou un dels líders radicals i lluità per l’arranjament del problema vitícola

Autor de Silbermann 1922 i Le retour de Silbermann 1930, novelles on evoca amb sinceritat i esperit de comprensió els problemes de l’antisemitisme Escriví també novelles d’intriga amorosa Amour nuptial , 1929 i psicològiques Les hauts ponts , 1932-35 Quand le destin nous mène , 1981 Fou membre de l’Académie Française des del 1936

Vida Començà la seva educació musical amb Urbain Cordonier, mestre de capella a Coutances i Évreux Normandia i, des del 1783, mestre cantor de la catedral de Rouen, amb qui estudià solfeig i tècniques de cant No obstant això, es considera que el seu mestre fou Charles Broche, organista de la catedral de Rouen, que havia estat alumne de GB Martini Amb ell aprengué piano i orgue, i també harmonia i composició Boieldieu aviat abandonà els estudis per a dedicar-se a la composició, i el 1793 presentà La fille coupable , una opéra comique la música de la qual tingué molt bona acceptació Després d’…

Vida El 1674 fou nen de cor a Notre-Dame, sota el mestratge de Jean Mignon A partir del 1693, i durant trenta anys, fou contrabaixista a l’orquestra de la Comédie Française Realitzà diversos viatges a Londres, on publicà algunes colleccions de cançons i àries i collaborà amb els dramaturgs JF Regnard i FC Dancourt en diverses produccions destinades a l’entreteniment de l’aristocràcia Des del 1713 treballà assíduament en les representacions dels teatres parisencs, posant música a les obres d’autors teatrals com AR Lesage, L Fuzelier o CS Favart La seva primera collaboració amb Regnard, La…

Membre de la petita noblesa, tingué càrrecs diplomàtics a Itàlia Carnets du voyage en Italie, publicats pòstumament, el 1908 i viatjà per l’Orient Voyage en Orient , 1835, i Gethsémani ou la mort de Julia , sobre la mort de la seva filla durant aquest viatge Era catòlic practicant, i vers el 1835 fou partidari d’un vague deisme humanitari, fonamentat en la seguretat d’un avenir social més just Partidari de la república autoritària, fundà Le Bien Public 1834 i redactà l' Histoire des girondins Ministre d’afers estrangers 1848, escriví el Manifeste aux puissances, sobre els esdeveniments de…

Serví a la marina a Indoxina i, un cop desmobilitzat 1953, el 1957 debutà a Quand la femme s’en mêle , d’Yves Allegret La seva consagració arribà tres anys més tard amb Rocco e i suoi fratelli 1960, de Luchino Visconti A diferència del personatge que interpretà en aquest film, la seva trajectòria posterior estigué dominada pels personatges complexos i inquietants, potenciats pel seu gran atractiu personal  Plein soleil 1959, de René Clement  Il Gattopardo 1962, de Luchino Visconti  L’eclisse 1972, de Michelangelo Antonioni  Mélodie en sous-sol 1963, d’Henri Verneuil  Carambolages 1963, de…