Resultats de la cerca

Des del 1963 recorregué els EUA i també el Canadà, cantant per tavernes, escoles, places, etc El 1968 collaborà amb Pete Seeger, que donà suport a la seva carrera És conegut sobretot per la cançó American Pie 1971, que dona nom al seu primer àlbum, homenatge al cantant Buddy Holly La cançó es convertí en una de les més populars del repertori nord-americà Altres àlbums són Tapestry 1972, Don McLean 1973, Playin’ Favorites 1973 i Chain Lightning 1980

S’inicià musicalment amb el seu pare, violinista professional, i prosseguí els seus estudis al conservatori de la seva ciutat natal El 1958 ingressà a l’orquestra de l’Òpera Holandesa i el mateix any guanyà el Concurs Pau Casals de Mèxic Actuà amb l’Orquestra del Concertgebow d’Amsterdam 1962-68 i parallelament inicià la seva carrera com a solista Enregistrà diversos discos amb Frans Brüggen i Gustav Leonhardt, i fou professor al Conservatori de la Haia

Durant la seva curta carrera definí el paper del seu instrument en el jazz Posseïdor d’una extraordinària preparació tècnica, mostrà una qualitat de so, un coneixement harmònic i, sobretot, un sentit rítmic sense precedents a l’època El 1939 fou descobert i contractat per Duke Ellington, a l’orquestra del qual feu una important aportació, com ho mostren els temes Koko i Concerto for Cootie Són també extraordinàries les gravacions que realitzà a dues veus amb Ellington al piano

Fill del compositor Alessandro Striggio, rebé una bona educació musical i fou intèrpret de viola, estudià dret i feu carrera com a diplomàtic Després de la mort del seu pare 1592, en publicà la darrera sèrie de madrigals Posteriorment, escriví diversos textos per a obres de Claudio Monteverdi, dels quals només ha restat el de l’òpera La Favola d’Orfeo 1607, basat en Euridice 1600, d’Ottavio Rinuccini Striggio escriví també textos per a Marco da Gagliano Il sacrificio d’Ifigenia , 1608

Estudià primer amb el seu pare, Francesco Scaramuzza, i posteriorment i fins el 1906 ho feu amb Florestano Rossomando, N d’Arienzo i G Martucci a Nàpols El 1907 es traslladà a Buenos Aires, on inicià la seva carrera concertística Aviat, però, l’abandonà per dedicar-se a l’ensenyament Es convertí en un dels professors de piano de la seva generació més importants de l’Amèrica del Sud Entre els nombrosos deixebles que tingué destaquen Martha Argerich i Bruno-Leonardo Gelber

Considerat, juntament amb Paul Butterfield, el músic més interessant del moviment del blues blanc de la meitat dels anys seixanta, Charlie Musselwhite fou l’hereu del mític bluesman Sonny Boy Williams De petit es traslladà a Memphis, on començà la seva carrera al costat de grans guitarristes de blues Després es traslladà a Chicago, on es donà a conèixer en els clubs de blues negre Entre els seus discos destaquen Stand back Here Comes Charlie Musselwhite i Ace of Harps

Començà la seva carrera amb altres músics que, com ell, havien estat influïts pels grups de Nova Orleans que treballaven a Chicago Fou el bateria de les formacions de Benny Goodman del 1934 al 1938, quan aquest músic gaudí del seu primer moment culminant Després formà orquestra pròpia, que mantingué, amb interrupcions, fins el 1951 Treballà, més tard, com a independent i docent Krupa fou el bateria més conegut pel gran públic durant els anys quaranta, essent especialment celebrat com a solista

A partir de les corts del 1420 fou nomenat per sis anys, amb eleccions triennals eren considerats així mateix advocats del general dos advocats fiscals designats també triennalment per al mateix temps, segons resolució de les corts del 1560, confirmada a les del 1599 El càrrec d’advocat de la generalitat com el d’advocat de la ciutat fou, des del final del segle XV, el primer pas de la carrera per a passar després a l’audiència i al consell d’Aragó

Lateral dret, desenvolupà la major part de la seva carrera de jugador a la Real Sociedad 1956-65 i el Pontevedra 1965-71 Com a entrenador destacà en la Real Sociedad 1975-78 i en les temporades 1978-79 i 1979-80 dirigí el RCD Espanyol En la primera campanya l’equip es classificà vuitè i en la segona el tècnic basc fou destituït després de la tretzena jornada Posteriorment entrenà, entre d’altres, el Llevant, el Mallorca i el Vila-real

Actuava de migcampista i de defensa central Després de jugar amb el Gimnàstic de Tarragona 1982-84, fitxà pel RCD Espanyol 1984-90, equip amb el qual disputà 150 partits de Lliga, inclosa una temporada a segona divisió, marcà 3 gols i fou subcampió de la Copa de la UEFA 1988 Acabà la seva carrera a la UE Sant Andreu 1990-92 Al novembre del 2012 entrà a formar part del Consell d’Administració de l’Espanyol, presidit per Joan Collet