Resultats de la cerca

D’idees liberals moderades, representà en els seus scherzi el món provincià de la Toscana i hi atacà la ineptitud dels governants i la burgesia Re travicello ‘El rei ninot’, Sant’ Ambrogio, La chiocciola ‘El cargol’, La fiducia in Dio i Affetti di una madre

Vida El seu pare, que tocava el violí al teatre local, li donà les primeres lliçons de música A setze anys compongué la seva primera òpera, La fede nell’incostanza ossia Gli amici rivali Fou durant la seva adolescència que estudià amb A Lotti, el qual li ensenyà composició i l’inicià en el clavicèmbal El 1726 anà a Florència i durant un any treballà com a clavecinista al Teatro della Pergola El 1727 retornà a Venècia i compongué l’òpera Gli odi delusi dal sangue 1728, que fou seguida de Dorinda 1729 L’èxit d’aquesta darrera començà a donar impuls a la seva carrera musical El 7 de juliol de…

Vida La seva família, d’origen humil, tenia com a nom Draghi però foren anomenats Pergolesi perquè provenien del poble de Pergola Sembla que des de petit Giovanni Battista tingué una salut feble i que fins i tot, segons afirmen alguns contemporanis, tenia algunes deformitats físiques Començà els estudis musicals a Iesi amb F Mondini i F Santi i demostrà una precoç aptitud per a la música, fet que convencé el pare d’enviar-lo a Nàpols per a perfeccionar-se al Conservatorio dei Poveri di Gesù Cristo, on arribà en algun moment abans del 1725 Allí fou alumne de D de Matteis, G Greco i F Durante…

Les seves obres principals són totes a Milà l’edifici de correus, la seu del Banco di Roma i, sobretot, el gran edifici de l’estació del ferrocarril 1913-31, amb una façana que presenta una gran decoració, d’acord amb el gust futurista de l’autor

Deixeble de Vilfredo Pareto i exprofessor d’economia política de la Universitat de Roma Ha analitzat la formació de preus en situacions de monopoli i duopoli, ampliant l’anàlisi de Walras de l’equilibri de mercat La seva obra principal és Principi di economia corporativa 1938

Considerat un dels fundadors del neorealisme, el 1947 obtingué el premi al millor film italià en el festival de Venècia per Caccia tragica Són també films seus Riso amaro 1949, Roma ore 11 1952, Italiani, brava gente 1963 i Un apprezzato professionista di scuro avvenire 1973

Fou un dels collegiats catalans amb més temporades a primera divisió Hi arbitrà des de la temporada 1950-51 fins a la 1962-63 El seu darrer partit tingué un gran ressò mediàtic perquè expulsà Di Stefano al Santiago Bernabéu en la semifinal de Copa del 1963

Estudià al Trinity College de Cambridge Després de graduar-se, tornà a Londres, on debutà el 1952 al capdavant d’una orquestra fundada per ell El 1958 debutà al Covent Garden i aquest any s’incorporà com a professor al Trinity College, on exercí fins el 1968 El 1960 fou un dels cofundadors de l’English Chamber Orchestra, una de les principals formacions en el camp de la música barroca, i que dirigí molt sovint fou també notable la seva tasca en l’edició, l’enregistrament i la difusió de la música d’aquest període Destacà sobretot amb la interpretació de l’obra de Claudio Monteverdi   L’…

Fill de Ricard Pichot i Gironès , el 1946 la seva família s’establí a Sant Sebastià, on fou deixeble de Juan Núñez Fernández El 1964 s’installà a Cadaqués, on residí des d’aleshores Partí d’un postimpressionisme, però aviat canvià radicalment el seu estil i es dedicà a pintar composicions, allegories i éssers antropomorfs inspirats en el paisatge rocós del cap de Creus, influenciat pel surrealisme i per determinats corrents del barroc Exposà a Sant Sebastià, Bilbao, Lisboa, Madrid, París i Barcelona Des de mitjan anys seixanta una part important de la seva obra és exposada al Centro…

Al principi les veus d’alguns realitzadors joves del Centro Sperimentale di Cinematografia s’aixecaren contra les imposicions de la censura feixista eco d’aquestes veus foren Ossessione 1942, de Luchino Visconti, Quattro passi tra le nuvole 1942, d’Alessandro Blasetti, i I bambini ci guardano 1943, del binomi De Sica-Zavattini El 1945, amb Roma, città aperta , de Roberto Rossellini, el neorealisme obtingué la carta de presentació en la història del cinema, i a partir d’aleshores es definí amb uns trets característics i uns noms clau Amb el neorealisme hom fugí de la buida grandiloqüència…