Resultats de la cerca

Republicà, s’inicià a Madrid, com a crític radical a la Revista Europea , amb articles publicats en els volums Semblanzas literarias 1879 El seu eclecticisme el portà a la novella, en la qual hom distingeix dues etapes clarament diferenciades per la seva conversió religiosa 1889 Entre les seves obres més conegudes es destaquen El señorito Octavio 1881, Marta y María 1883, La hermana San Sulpicio 1889, La alegría del capitán Ribot 1899, La aldea perdida 1909, etc

La grandesa d’Espanya li fou annexada per Felip V el 1703 al seu net i sisè titular, Guillem de Rocabertí, òlim de Rocafull-Puixmarín i de Rocabertí, vescomte de Rocabertí, marquès d’Anglesola i de la Vilueña, comte d’Albatera i de Santa Maria de Formiguera, baró de Bétera A la seva mort, sense fills, passà als Boixadors, comtes de Savallà, que es cognomenaren Rocabertí, als Dameto, marquesos de Bellpuig, als Sureda, marquesos de Vivot, i als Montaner

Situat al bulevard des Capucines, fou construït el 1892 per l’empresari català Josep Oller i Roca, i inaugurat el 1893 amb un espectacle del ballet del Moulin-Rouge Fou cinema durant pocs anys, i tornà a la seva finalitat primitiva el 1954 Ha estat i és un dels principals teatres de varietats d’Europa Hi han actuat destacats membres de la Nova Cançó, com Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Francesc Pi de la Serra

Format amb Salvador Gurri a Barcelona, amb Ignasi Vergara a València i amb Francisco Gutiérrez a Madrid Alumne de San Fernando, hi esdevingué acadèmic de mèrit Treballà per al portal de l’església del monestir de Montserrat i per a l’església de la Mercè de Barcelona, on entre altres obres féu la imatge de Santa Maria de Cervelló , que presidia —abans del 1936— el seu altar Estilísticament s’inscriu en la transició entre barroc i neoclàssic

Treballà preferentment a Roma, on es convertí en un dels principals seguidors de Caravaggio És autor d’obres com Miracle de San Benno 1618, Santa Maria dell’Anima, Roma i Judit i Holofernes Kunsthistorisches Museum, Viena, que mostren un intent d’acomodar el naturalisme venecià a les noves experiències que aportà Caravaggio Acusa també una forta influència d’AElsheimer tres paisatges amb escenes del Vol, caiguda i enterrament d’Ícar Museo e Gallerie Nazionali Capodimonte, Nàpols

Deixeble de CSalviati, installà el seu taller a Venècia féu cartons per a mosaics Genealogia de la Mare de Déu , 1542, basílica de San Marco, participà en la decoració del gran saló de la Libreria Vecchia 1556 i pintà nombroses obres a les esglésies venecianes Daniel i Habacuc , a Santa Maria della Salute Crist amb quatre sants , a San Zaccaria, que mostren l’influx de les fórmules manieristes a través del seu mestre i dels pintors venecians coetanis

Es llicencià en dret a Barcelona i treballà en una empresa d’explotació agrícola Collaborà amb diversos articles escrits en català a les revistes Penedès i Futurisme , i al diari El Matí És autor d’alguns poemaris escrits en castellà Las frondas 1912, prologat per Apelles Mestres, Calmas y procelas 1915 i Antología breve 1947, encapçalat per un pròleg de Manuel de Montoliu És pare de l'escriptora i professora  Anna Maria de Saavedra i Macià

Fou famós per la seva pietat i eloqüència, que li valgueren el càrrec de confessor de la infanta Maria, després emperadriu d’Àustria En 1643 aparegué com a estudiant de medicina a Amsterdam i adepte del judaisme amb el nom d’Isaac Exercí un paper preponderant en la comunitat sefardita d’aquella ciutat, en especial com a dirigent del cercle literari de l’Academia de los Sitibundos El seu fill, Šelomó, exercí de metge a Amsterdam

Es formà a Venècia al taller de JSansovino Autor d’un Sant Joan Baptista 1550, San Zaccaria, Venècia i de decoracions en estuc Scala d’Oro del Palazzo Ducale de Venècia Treballà amb Palladio i amb Il Veronese en diferents obres d’ornamentació Villa Barbao 1565, Maser El seu estil es caracteritzà per l’elegància i el refinament típicament manierista, que recollí de la cultura figurativa florentina i romana Sant Jeroni 1569, església de Santa Maria dei Frari, Venècia

Possiblement fill del vescomte Pere III de Vilamur Des dels volts del 1170 era prelat de Santa Maria de Ribera, abat canonical de Sant Miquel d’Urgell 1194-95 i canonge sagristà d’Urgell 1196-99 Fou elegit bisbe el 1199 Sabé detenir, amb les armes i tot, les pretensions del vescomte de Castellbò i deixà fama de bon administrador i defensor de l’Església Féu canonge el seu nebot Ponç de Vilamur essent encara un infant