Resultats de la cerca

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost tipus llaüt Iconogràficament n’hi ha representacions que daten del segle IX, però fou durant el segle XIX que gaudí de més popularitat com a instrument acompanyant del cant, sobretot en ciutats com París i Londres Consta d’una caixa de fons pla en forma de lira i d’una tapa harmònica plana Les obertures acústiques poden ser circulars, situades a cada banda de les cordes, o en forma d’efa El mànec està dividit en trasts fixos, i el claviller és pla Consta de sis cordes de tripa afinades com en la guitarra moderna convencional

Format en el clima parnassià Livro de horas de Soror Dolorosa , 1921, romangué fidel al rigor formal de l’escola Evolucionà cap a una major llibertat expressiva fins a adoptar excepcionalment el vers lliure amb Raça 1925, cant als elements ètnics que componen el Brasil En els llibres Cartas que não mandei 1932 i Cartas do meu amor 1942 tornà als temes i a les formes de la primera etapa En la darrera època de la seva vida publicà Tempo 1944, Poesia varia 1947, Toda o Poesia sis volums, 1952, Camoniana 1952, Pequeno cancioneiro 1957 i A Rua 1962

Es formà musicalment a la collegiata de Gandia Organista i mestre de capella a Algemesí 1825-30 i organista, a partir del 1831, de la parròquia de Sant Nicolau de València Emigrà a França el 1840 i s’acredità a Gueret Llemosí com a professor de piano i de cant Més tard anà a París, on es relacionà amb Chopin, Auber i altres músics romàntics Visqué a Madrid, on publicà una Gramática musical 1852 És autor d’una missa amb acompanyament orquestral, himnes, motets, villancicos , una òpera — La rosa mágica 1853— i la sarsuela Tres para uno 1856

Deixeble d’Enric Granados, fou organista de Sant Felip Neri, de Gràcia, i del convent dels caputxins de Pompeia i, des del 1926, director musical de Ràdio Barcelona Membre de la Germanor d’Orfeons de Catalunya, fundà l’Orfeó Gracienc i l’Orfeó Montserrat Autor de sarsueles catalanes La torre , 1898 El recomanat , 1899 Montserrat, 1907 i de la música escènica per a Muntanyes blanques 1911, de Juli Vallmitjana Harmonitzà nombroses cançons populars catalanes i és autor d’obres corals, de sardanes, d’obres per a orgue, per a piano, i cançons infantils per a cant i piano

Si bé utilitzà eclècticament els avenços tècnics contemporanis, manifestà sempre una estètica humanitzadora i espiritual En la línia de Honegger escriví l’oratori Rythmes du monde , el poema simfònic Edina i la somfonia Jean de la Peur 1951 Féu també teatre musical Le rire de Nils Halérius Le fou , òpera de l’era atòmica a la memòria d’AEinstein Le ventriloque En totes aquestes obres la mescla de gèneres i procediments —dansa, cant, estereofonia— es conjuguen amb la idea d’un teatre total Fou director de música a la Comédie Française 1962-65 i al ministeri d’afers culturals 1966

De família d’origen epirota, estudià a París i a Pisa Esperit romàntic, viatjà per tot Europa tornà a Lèucada, i fou membre del parlament jònic 1857 i, més tard, del grec Tingué un paper rellevant en la unió de les illes Jòniques a Grècia La influència de VHugo i, en general, dels romàntics francesos determinà la seva admiració per la poesia d’inspiració i temàtica populars Escriví Dama Frosini 1859, poema en quatre cants, l’epopeia Athanasis Diakos 1867, cant de la resistència heroica d’un klefte , i Fotinós , la seva obra més madura, que restà inacabada

Joan Alcover , en el seu poema La Balanguera, transformà el personatge de la cançó mallorquina en una mena de parca que fila el fil de la vida Amadeu Vives musicà aquest poema, que glossava els dos primers versos de la cançó, i que esdevingué, a partir de les interpretacions de l’Orfeó Català i d’Emili Vendrell, una cançó popular a tots els Països Catalans Identificat el personatge amb la pàtria, aquest cant ha estat adoptat com a himne patriòtic en moments que no ha estat possible de cantar-ne de més explícits El 1996 fou declarat himne oficial de Mallorca

Monjo de Sant Pau Extramurs on canvià el seu nom d’Alfredo pel d’Ildefonso, n'esdevingué abat 1918 Arquebisbe de Milà i cardenal 1929, fou intermediari de les negociacions de rendició entre Mussolini i el comitè d’alliberament de l’Alta Itàlia 1945 Fou el primer rector del Pontifizio Istituto Orientale, a Roma 1919-22 Gran coneixedor de la història de la litúrgia, publicà, entre d’altres, el Liber sacramentorum 1919-29 i treballà per la renovació del ritu ambrosià i del seu cant, amb la collaboració de Gregori MSuñol i Baulenes 1931 Fou beatificat el 1996

Guardonat amb diversos premis per la seva obra, conrea la crítica social i intenta desmitificar el passat i present helvètic, denunciant la marginació de refugiats i immigrants, la manipulació de la historiografia i la política d’asil suïssa durant l’època nazi, en peces com Grossvater und Halbbruder ‘L’avi i el germanastre’, 1981, Der letzte Gast ‘L’últim hoste’, 1990, Carleton 1996 i Das Lied der Heimat ‘El cant de la pàtria’, 1998, Alpen-Hegel ‘Hegel Alpí’, 2000, Einsiedler-Welttheater ‘Teatre del món dels solitaris’ 2000, Synchron 2001 i Mein allerliebstes Krokodil ‘El meu…

Fou organista de les esglésies barcelonines del Pi 1842 i de Santa Maria del Mar 1844 i succeí Andreví com a mestre de capella de la Mercè 1853 Exercí la crítica musical i compongué unes 600 obres de música d’església 67 misses dos oratoris El descenso de la Virgen en Barcelona i La última noche de Babilonia una òpera Il Solitario música simfònica, de cambra i per a teclat És autor d’una missa de difunts per al general Castaños, per a grans cors i cant pla amb acompanyament instrumental Fou membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando