Resultats de la cerca

Era fill del comte Pere I, vescomte de Marsan, i de la comtessa Beatriu III de Bigorra Es casà amb Matelina dels Baus, cosina d’Alfons I de Catalunya-Aragó Aquest li féu donació de la vall d’Aran 1175 en canvi que ell i els seus successors fossin per sempre vassalls de la corona catalanoaragonesa Lluità en diverses ocasions contra Ricard, duc de Guiena

Muller de Šamši-Adad V , exercí la regència 809-806 aC durant la minoria del seu fill Adad-nirari III 809-782 aC Una llegenda, recollida pels autors clàssics, la fa muller de Ninos, li atribueix els famosos jardins penjants de Babilònia i la considera una gran guerrera, vençuda, però, a l’Índia després de quaranta-dos anys de regnat, deixà la corona al seu fill Ninia

Primer marquès de Dalhousie Membre dels Comuns 1837 i dels Lords 1838, fou partidari de les doctrines del lliure canvi Governador general de l’Índia, durant el seu mandat 1848-56 augmentà la dominació britànica, que s’annexà el Panjab, part de Birmània i finalment el reialme d’Audh Impulsà la construcció de nombroses obres públiques i excellí en les relacions entre els indígenes i la corona

Nebot de Moctezuma II i successor del germà d’aquest, Cuitlahuac , fou entronitzat en plena desfeta de l’imperi Asteca Conquerida la capital, Tenochtitlán 1521, després d’un llarg setge, fou detingut pels castellans i sotmès a turment perquè revelés on era el tresor de la corona Durant una expedició a Hondures, Hernán Cortés el feu penjar Avui és considerat a Mèxic un heroi nacional

En un document de l’any 1094 apareix una referència a la casa forta de Sant Pere Espuig o del Puig “ stadio de Sancto Petro de Podio de Biania ” Segons Francesc Caula, aquesta construcció situada al costat de l’església de Sant Pere, dalt el puig i a tocar del mas la Sala, L’any 1935 ja era completament enrunada Segons aquest mateix historiador Francesc Caula El règim senyorial a Olot , Olot 1935, pàgs 28, 62-67, el primer senyor documentat d’aquest lloc és Ponç Bernat, casat amb Ermengarda, que, L’any 1094, féu un testament sacramental a l’altar de Sant Miquel de la parròquia de Sant Esteve…

Les ventoses són desproveïdes de corona cuticular El cos és més curt que els braços, en forma de sac i sense aletes La conquilla interna és inexistent o bé és molt reduïda En general, són animals bentònics i costaners, depredadors d’una gran voracitat, que s’alimenten sobretot de crustacis, com els pops Hi ha també formes pelàgiques, com els argonautes Són molt comuns a tot el món

Són peces emmotllades, en forma de sector de corona circular, realitzades amb una mescla de materials especialment amiant que els confereix un alt coeficient de fregament en sec i una bona resistència al desgast Sovint hom els designa també amb el nom d’una marca registrada ferodo , precursora en la fabricació d’aquests elements En els frens de disc, aquestes peces reben el nom de pastilles pastilla de fre

Fill de Lluís VIII de França i de Blanca de Castella En virtut del tractat de París 1229, esdevingué comte de Tolosa, pel seu matrimoni 1237 amb Joana, filla del comte Ramon VII Prengué part en les dues croades que organitzà el seu germà Lluís IX 1250 i 1270, i fou fet presoner amb ell En morir sense descendència, els seus estats, tret del sud de Saintonge, retornaren a la corona

El 1653 ingressà en l’orde de Malta i anà a residir a l’illa El 1658 fou nomenat batlliu del Negrepont, càrrec que li donà accés al consell suprem del gran mestre Fou elegit gran mestre de l’orde 1697, fet que comportà una victòria de la llengua d’Aragó, car fins aleshores la de Castella havia impedit la concessió de càrrecs als naturals de la corona catalanoaragonesa

Fill de Joan VI de Portugal, el 1807 anà al Brasil fugint de les tropes napoleòniques El 1822 proclamà la independència brasilera i fou coronat emperador Malgrat el seu conservadorisme, fou un monarca constitucional i actuà com a àrbitre entre liberals i conservadors Intervingué en la guerra civil portuguesa a favor de la seva filla Maria II, però el 1831 hagué d’abdicar la corona imperial a pressió dels parlamentaristes