Resultats de la cerca
Es mostren 190 resultats
cuplet
Música
En alguns gèneres de teatre musical popular (opereta, sarsuela, vaudeville), cançó satírica dividida en estrofes breus, sovint amb tornada, que es canta amb la mateixa melodia.
Aparegué ja al començament del segle XVIII, i amb la Revolució Francesa en fou ampliat el repertori, que passà més tard als escenaris frívols de París i d’altres ciutats europees Influït pel cafè concert de l’època, fou conreat a la Península Ibèrica, on es desenvolupà des de la darreria del segle XIX fins als anys vint del segle següent, en la triple modalitat antillana, francesa i andalusa Les intèrprets més notables foren La Bella Chelito , Consuelo Vello anomenada La Fornarina , Pastora Imperio i Raquel Meller Durant els primers decennis del segle XX, als Països Catalans…
Carlos Castilla del Pino
Psicologia
Medicina
Metge, psiquiatre i assagista andalús.
Doctorat en psiquiatria 1947, fou director del Dispensari de Psiquiatria de Còrdova 1949-87 i catedràtic de psiquiatria de la facultat de medicina de la mateixa ciutat des del 1983 Jubilat el 1987, actualment és professor emèrit de l’Escola Andalusa de Salut Pública i director de la Fundació Aula Castilla del Pino, creada el 1993 per promocionar la psiquiatria i que també assumeix la funció d’Institut d’Investigació Psicopatològica Ha publicat més de 30 obres sobre psiquiatria, entre les quals destaquen Fundamentos de antropología dialéctica 1969, La incomunicación 1970,…
flamenc
Música
Gènere artístic de caràcter popular que es basa en el cante i el baile andalusos.
Sorgí a mitjan segle XIX en alguns pobles d’Andalusia a partir de les restes de la cultura tradicional i sota la influència del Romanticisme i el nacionalisme musical Es tracta d’una singular manifestació subcultural de la bohèmia andalusa, que es caracteritzava per la seva particular parla, manera de vestir, comportament i psicologia, tot plegat relacionat amb el món dels gitanos i el gitanisme de l’època La inclusió del flamenc en el gènere de cants i balls andalusos es generalitzà cap al 1865, moment en el qual la crisi econòmica feu tancar molts teatres, i la música tradicional d’…
Francisco Correa de Arauxo
Música
Organista, compositor i teòric espanyol, probablement d’origen portuguès.
Vida Format a Sevilla amb Francisco de Peraza, l’1 de setembre de 1599 fou nomenat organista de l’església de San Salvador d’aquesta ciutat andalusa, i assolí una excellent reputació com a intèrpret d’aquest instrument El 1636 abandonà Sevilla per a ocupar la plaça d’organista de la catedral de Jaén, càrrec que renuncià el 1640 en acceptar el nomenament per al lloc d’organista de la catedral de Segòvia, tasca que exercí fins a la seva mort El 1626, publicà a Alcalá el Libro de tientos y discursos de música práctica, y theorica de órgano, intitulado ’Facultad Orgánica' , conegut…
malaguenya
Música
Cançó típica andalusa; originària de la zona de Màlaga, de forma imprecisa, vinculada al cante hondo
.
N'hi ha dues varietats la rasgueada i la puntejada, segons l’acompanyament de guitarra que tingui
Marisol
Cinematografia
Música
Nom artístic de l’actriu i cantant andalusa Josefa Flores González, també coneguda per Pepa Flores.
Es donà a conèixer en el cinema el 1960 amb Un rayo de luz , de Lluís Lúcia, pellícula musical per la qual rebé el premi a la millor interpretació infantil al Festival de Venècia Amb el mateix director protagonitzà quatre títols més, entre d’altres Ha llegado un ángel 1961 i Tómbola 1962 Posteriorment rodà també per a Fernando Palacios Marisol rumbo a Río , 1963 Búsqueme a esa chica , 1964, i també actuà en els films Cabriola 1965, de Mel Ferrer Carola de día, Carola de noche 1969, de Jaime de Armiñán La corrupción de Chris Miller 1973, de Juan Antonio Bardem, i Los días del pasado 1977…
cuplet
Música
Cançó lleugera dividida en estrofes breus, sovint amb tornada, que hom canta amb la mateixa melodia.
El text, picaresc i satíric, té l’origen en les cançons medievals Amb la Revolució Francesa aquest gènere fou conreat i en fou ampliat el repertori, que passà més tard als escenaris frívols de París i d’altres ciutats europees Influït ja pel cafè concert de l’època, fou conreat a la península Ibèrica, on es desenvolupà des de la darreria del s XIX fins als anys vint, en la triple modalitat antillana, francesa i andalusa Les intèrprets més notables foren La Bella Chelito , Consuelo Vello, anomenada La Fornarina , Pastora Imperio i Raquel Meller Als Països Catalans foren difoses,…
Pere Nolasc
Sant Pere Nolasc segons una imatge de Nicolau Traver
© Museu Diocesà de Barcelona - Fototeca.cat
Història
Fundador de l’orde de la Mercè.
Es diu que era d’origen provençal i que exercia de mercader a Barcelona des d’abans del 1210 La tradició el fa fill del poble de Mas Santaspuellas Llenguadoc, bé que la darrera hipòtesi el fa fill de Barcelona, d’una família de Provença establerta a Sant Martí de Provençals Sembla que era el prepòsit o director d’una confraria de cavallers, de ciutadans i de clergues que tenien cura de l’hospital de Santa Eulàlia i que recaptaven almoines per a rescatar captius El 1218, basant-se en la miraculosa aparició de la Mercè , la confraria es constituí orde El 19 d’agost d’aquell any el bisbe de…
Andalusia

Comunitat autònoma
Regió meridional de la península Ibèrica, que constitueix una comunitat autònoma de l’Estat espanyol; comprèn les províncies d’Almeria, Cadis, Còrdova, Granada, Huelva, Jaén, Màlaga i Sevilla; la capital és Sevilla.
La geografia física El relleu Andalusia és una de les regions exteriors a la Meseta només al nord penetra en el seu sòcol hercinià, l’extrem meridional del qual li pertany Resulta, així, un típic relleu mediterrani, d’extrema varietat pel seu origen alpí, per la seva estructura i per la seva morfologia De N a S hom hi distingeix tres unitats de relleu Sierra Morena, la depressió Bètica i les serralades Bètiques Tot el conjunt guanya gradualment altitud d’W a E i de N a S, i assoleix la màxima altitud a l’extrem SE, a Sierra Nevada Tal disposició, que crea una mena de muralla muntanyosa cap a…
àmfora

Àmfores grega (dalt esquerra), romana (baix esquerra), fenícia (dalt dreta) i ibèrica (baix dreta)
© Fototeca.cat
Història
Recipient de ceràmica, amb dues nanses, usat pels pobles mediterranis de l’antiguitat per a guardar i transportar líquids (especialment vi i oli), però també cereals i altres productes.
Durant el Baix Imperi Romà fou usat també com a urna funerària A Grècia cal distingir l’àmfora corrent, i la fina, pintada, especialment les àmfores panatenaiques que hom oferia als vencedors de les panatenees, plenes d’oli dels oliverars sagrats Les àmfores romanes per al vi vinagriae i per a l’oli oleariae foren fusiformes durant la república i més arrodonides en temps de l’Imperi Les fenícies i les cartagineses tenen tipus peculiars en forma de gla, o de cos troncocònic o fusiforme amb coll d’embut Aquestes formes són les que adoptaren els ibers, amb variants de detall L’estudi de les…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina