Resultats de la cerca

Doctorat en dret fou professor a la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona Durant la seva etapa d’estudiant fou president de la Federació Universitària i Escolar de Catalunya i Balears Posteriorment fou cap del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, assessor jurídic i cap de la secció de la Societat de Nacions del Ministeri d’Estat El 1939 a França i a Mèxic, on fou assessor jurídic del govern mexicà i advocat a la Cort Suprema de Justícia Intervingué en la negociació del conveni francomexicà sobre sortida de França i acceptació a Mèxic dels refugiats…

Obtingué el títol d’arquitecte a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB el 1974, i es llicencià en història de l’art el 1976 Fou professor de projectes arquitectònics a l’ETSAB 1975-2001, i impartí cursos a la ILAUD d’Urbino Itàlia, a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Yale EUA i a la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard Anglaterra Des del 2001, és professor i director de l’Acadèmia d’Arquitectura de la Universitat de Suïssa, cantó italià, Mendrisio Ha estat director de Projectes Urbans de l’ajuntament de Barcelona 1981-87 i de l’Institut…

Fou catedràtic d’història del dret a la Universitat de Santiago i director de l’Escola de Dret de la Universitat de Navarra estudi general Collaborà en periòdics i revistes de difusió general i publicà obres de temàtica històrica relacionades amb el dret, com ara El pensamiento político de Eximenic en su tratado de “Regiment de Princeps” 1946, Estado medieval y Antiguo Régimen 1952, Burguesía y estilo burgués 1956 i Sobre el estudio profundo de las revoluciones 1956 També traduí i feu una introducció al llibre de l’alemany Fritz Kern Derechos del rey y derechos del pueblo 1955

Es destacà durant la Guerra del Francès al costat del guerriller Ascensi Nebot El 1822 formà part de les guerrilles absolutistes de Sempere i el 1833 tornà a lluitar al bàndol carlí Carles Maria Isidre de Borbó el féu comandant general del País Valencià 1835 i l’ascendí a general 1836

Vivien de la ramaderia nòmada, i sorgiren a la vida política arran de la derrota que els inflingiren els almohades 1145 Emigrats cap al nord 1244, foren dispersats per l’imperi regnant Tanmateix, l’emir Abū Yaḥyà ibn ‘Abd al-Ḥaqq ocupà Meknès, Fes, Tâza, Rabat i Salé L’any 1269 els benimerins prengueren Marràqueix i dominaren l’imperi almohade del Magrib Granada en sollicità l’ajut, i el soldà Abū Yūsuf Ya'qūb 1258-86 vencé els castellans a Écija 1275 El 1309 els granadins tornaven a cercar l’aliança benimerina L’època de màxima esplendor fou la dels regnats d'Abū-l-Ḥasan 1331-48 i d’Abū ‘…

Adoptà el pseudònim en honor a un líder comunista, i el sobrenom suposadament fa referència a la seva punteria De família humil, ja de molt jove s’uní a les milícies camperoles que s’enfrontaven als paramilitars dels terratinents i, a partir d’una difusa ideologia liberal, des dels anys seixanta s’adherí al comunisme, i el 1966 fundà les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia, principal grup guerriller colombià, enfrontat a l’exèrcit i del qual fou el principal dirigent fins a la mort possiblement per causes naturals

De l’església, romànica segona meitat del segle XI, resta una bona part del campanar quadrangular, de tres plantes i de la façana, i un porxo, del segle XII El 898 les dues parròquies que es repartien el terme del castell, Santa Maria de Besora i Sant Quirze de Besora, foren donades pel bisbe Gotmar de Vic al monestir de Sant Joan de les Abadesses Inicialment del comtat d’Osona, el castell passà abans del 1018 als comtes de Besalú, com a part del dot de la comtessa Ermessenda, muller de Ramon Borrell 992-1018 Restaurada el 1580, l’església del castell fou parroquial de Santa Maria de Besora…

Conegut només amb el nom de fonts Establert a Barcelona des del 1936, fou deixeble de Ramon Rogent El 1943 guanyà el primer premi en el Saló de la Joventut i el 1945 exposà per primera vegada a la Galeria Syra de la Ciutat Comtal Durant una dècada deixà d'exposar Reaparegué el 1957 amb una exposició a la Sala Parés de Barcelona, galeria a la qual es vinculà fins a la seva mort La seva obra també fou exhibida, entre altres indrets, a Madrid, Nova York, París i Los Angeles Conreà la figura, l’interior, la natura morta i, tot i que menys, el paisatge, dins un postimpressionisme vigorós