Resultats de la cerca

El 1927 anà a París, on tingué un gran èxit amb la creació de vestits de gènere de punt decorats amb dibuixos surrealistes Fou gran amiga dels artistes del surrealisme, que influïren en les seves creacions, tant pel que fa a les formes dels vestits com a les decoracions dels teixits Les seves extravagàncies estètiques la menaren a utilitzar colors molt atrevits a l’època Durant la Segona Guerra Mundial visqué als EUA, on creà una societat, i després retornà a París, on tancà la seva casa el 1954

Estudià amb Baltasar Saldoni, a Madrid Es destacà per les seves interpretacions d’Azucena, en Il Trovatore , de Verdi, i de Leonora, en La favorita , obra amb la qual assolí un èxit sorollós al Teatro alla Scala de Milà, juntament amb JGayarre 1876 També cantà amb ell a Amèrica A l’època de les seves actuacions al Teatro Real, de Madrid, esdevingué l’amant del rei Alfons XII, amb qui tingué dos fills que portaren el cognom matern La reina Maria Cristina l’obligà a abandonar el país Posteriorment fou protegida d’Isabel II

El seu nom veritable és el d’António Martinho do Rosário Els seus personatges, de passions instintives i amb una violenta càrrega de simbologia sexual, expressen una simbiosi home-natura amb un sentit existencial característicament portuguès Són notables A Promessa 1957, António Marinheiro 1960, O Pecado de João Agonia 1961, Os Anjos e o Sangue 1961, Irmã Natividade 1961, Anunciação 1962 i Português, escritor, quarenta anos de idade 1974, que constituí el gran èxit teatral portuguès del període revolucionari Escriví també poesia Romances do Mar 1955 i Os Olhos da Víbora 1957

Exercí de mestra, i els seus primers poemes palesen una considerable influència del simbolisme El 1913 es donà a conèixer amb el recull Orientalia Posteriorment escriví novelles sobre la revolució i la guerra civil, com Peremena ‘El canvi’, 1924 Publicà també novelles d’aventures, que obtingueren un gran èxit i d’alguna de les quals hom féu versió cinematogràfica Profundament engatjada en la construcció del seu país, escriví nombrosos reportatges, l’estudi Po dorogam p'atiletki ‘Sobre el pla quinquennal’, 1947 i Sem’ a Ul’anovič ‘La família Ulianov’, 1957, biografia novellada de Lenin

Començà estudis de cant amb el mestre Vidal i Nunell, el 1912 El 1915 debutà al Teatre del Bosc de Barcelona, amb La favorita , de Donizetti El mateix any cantà La Gioconda al Liceu barceloní Passà a Itàlia ~1917, on cantà amb èxit a Bolonya, Gènova i Roma Actuà més tard a Buenos Aires, a São Paulo i tornà a Itàlia, on debutà al Teatro alla Scala de Milà el 1929 amb La forza del destino Després de la guerra civil de 1936-39 actuà novament a Barcelona

Format a la Llotja barcelonina i a l’Escuela Superior de Madrid Competí, sense èxit, per la plaça de pensionat a Roma, que s’endugué Pelegrí Clavé 1833 Romàntic refinat, conreà diversos gèneres, però especialment el retrat La reina Maria Cristina Museu de València, Lluís Rigalt Acadèmia de Sant Jordi, Barcelona, Alfons XII Madrid, El Prado Exposà en diverses Exposiciones Nacionales de Madrid Des del 1866 residí a Pontevedra, on havia guanyat una càtedra de dibuix a l’institut El Museu d’Art Modern de Barcelona en conserva un Guardabosc dormint

De família d’escultors, fou deixeble, a València 1874, de Modest Pastor i de l’Escola de Sant Carles 1877-83 Conreà un realisme anecdòtic, aplicat a vegades a temes historicistes en aquest sentit sobresurt la seva estàtua de Jaume I 1896, a Castelló de la Plana Sobresortí també com a retratista, i al Museu de Belles Arts de València hi ha el seu retrat del pintor Jacint Capuz 1886 Entre els seus deixebles figura, destacat, Josep Ortells Participà amb èxit a exposicions oficials i fou premiat a Chicago 1893

Alumne de l’Escola de Sant Carles, a València, amplià estudis a París, Roma i Munic Residí a diversos països europeus, i se n'anà després als EUA, on destacà com a cartellista cinematogràfic Al Brooklyn Museum de Nova York efectuà 1932 una exposició antològica de la seva obra sobre el tema dels conqueridors Retornat a València, obtingué èxit pels seus paisatges i retrats El 1936 fou nomenat acadèmic de Sant Carles Al museu de València es conserven les seves pintures Pelotari i Autoretrat Pintor colorista, fou un dibuixant molt destacable

Catòlic i conservador, fou detingut durant la guerra civil de 1936-39 Des del 1955 hom el designà successivament regidor i tinent d’alcalde de Barcelona, comissari del Pla de Desenvolupament 1962, sotssecretari d’obres públiques 1965-70, procurador en corts i delegat del govern al Consorci de la Zona Franca barcelonina a més, presidí el Cercle Català de Madrid El 1976 encapçalà la Unió Catalana, grup polític lligat a la Unión Democrática Española, de Silva Muñoz, i el 1977 intentà, sense èxit, d’obtenir un escó per Alianza Popular

Deixeble de Thorvaldsen i influït més tard per l’escola de Lorenzo Bartolini Fou, a Roma, mestre de Manuel Vilar, que treballà molt temps amb ell com a escultor de marbre Sabé conjuminar, amb refinament i sensibilitat, la bellesa acadèmica i la del model natural Això contribuí sens dubte a l’èxit enorme que assolí a Europa i Amèrica és seu el monument a Bolívar de Caracas, i a Mèxic es conserven un Faune i una Psiquis desmaiada A Itàlia i altres països europeus són nombrosos els seus monuments i les seves escultures