Resultats de la cerca

Es formà amb Andrea del Sarto i més tard amb Pierino del Vaga Fou un dels introductors a Venècia del corrent manierista de tradició florentina i romana frescs al Palazzo Grimani, avui perduts La seva producció acusa una forta influència de Miquel Àngel frescs a l’església de Santa Maria dell’Anima, Roma, 1541-44 a la sala d’audiències del Palazzo Vecchio, Florència, 1544, i en una de les estances del Palazzo Farnese, Roma, 1555 El 1554 anà a França, on participà en la decoració del palau de Fontainebleau D’aquest període només resta Incredulitat de sant Tomàs Musée du Louvre, París

Format a Venècia, gràcies a LGasmann passà a la cort de Viena, on destacà aviat com a operista Es mostrà seguidor de Gluck Armida, 1771, però també féu òperes bufes, com Don Chisciotte alle nozze di Gamace 1771 o La calamita dei cori 1774, que li donaren fama amb la seva Europa riconosciuta s’inaugurà el Teatro alla Scala de Milà, el 1778, i el 1787 l’òpera Tarare —text de Beaumarchais— féu sensació a París Rival de Mozart, hom arribà a dir que l’havia emmetzinat tema d’una òpera de Rimskij-Korsakov Deixà també música instrumental i religiosa

Passà a Itàlia, on fou un cantant cotitzat El 1811 estrenà a Bolonya L’equivoco stravagante, de Rossini, que li confià també el paper de Mustafà a L’italiana in Algeri quan s’estrenà a Venècia 1813 Pietro Romani escriví per a ell l’ària Manca un foglio 1816, que fou introduïda a Il barbiere di Siviglia rossinià en lloc de l’ària A un dottor , massa alta per a ell, canvi que prevalgué fins els anys quaranta del s XX Posteriorment cantà a Màntua 1818 i als teatres de la Cruz i Príncipe de Madrid 1822 i 1823

Deixeble del seu pare, Laurent Vouet Després de viatjar per Orient, residí 15 anys a Itàlia Venècia, Roma i Gènova Cridat per Lluís XIII, arribà a França l’any 1627 Treballà per al rei i Richelieu, entre altres Conjugà el seu art amb l’ensenyament D’entre els més coneguts dels seus deixebles, cal citar Le Sueur, Le Brun i Mignard, que foren fonamentals en la creació del classicisme del s XVII francès Pintor d’una gran facilitat, d’una notable creativitat i d’una gran rapidesa d’execució, rebé tots els favors de la cort francesa

Fou la protagonista predilecta de la primera època del realitzador Michelangelo Antonioni L’avventura 1959, La notte 1960, L’eclisse 1961, Il deserto rosso 1964 Altres films que protagonitzà són Modesty Blaise 1965, La cintura di castità 1967, La ragazza con pistola 1968 premi del Festival de Sant Sebastià, La pacifista 1971, Polvere di stelle 1973, Teresa la ladra 1973,  Il misterio di Oberwald 1980, etc El 1990 dirigí i interpretà Scandalo segreto Publicà la seva autobiografia,  Sette Sottane 1992 Entre altres distincions, l’any 1995 fou guardonada al Festival de Venècia amb el Lleó d’Or a…

Fill i successor de Carles Albert I de Sardenya, portà el títol de duc de Savoia A desgrat d’ésser tradicionalista i poc obert als corrents constitucionals, fou un home dúctil i polític Signà amb Àustria la pau de Milà 1849 Malgrat alguns desacords, secundà la política de Cavour acord de Plombières 1858, annexió de la Itàlia central 1859 i expedició de Garibaldi de conquesta de Sicília i Nàpols 1860 Prengué el títol de rei d’Itàlia 1861 i continuà la campanya d’unificació amb l’annexió de Venècia 1866 i l’ocupació de Roma 1870

Deixebla d’Àlvarez de Sotomayor El seu quadre Adam i Eva fou la sensació de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid del 1932, bé que hom només li concedís una segona medalla Participà en diverses biennals de Venècia i exposicions de Pittsburgh El mateix Ors l’escollí per a participar al Salón de los Once de Madrid 1944 Establerta a Barcelona, exposà individualment els anys 1947, 1953, 1955, 1971, 1974 i 1977 el 1968 compartí amb Ignasi Mundó el premi Sant Jordi La seva obra, molt personal, es basa en un figurativisme poètic i difús

Després d’exposar a Venècia i a Milà 1883, fou reclamat pel tsar com a professor de l’escola de Belles Arts de Moscou 1897 Participà a l’Exposició Universal de París 1900 amb la seva obra Tolstoj a cavall Anà a París 1906, als EUA 1914-20 i tornà a Itàlia 1921 El seu treball més característic consisteix en retrats esculpits en petit format, de gust impressionista i on es pot veure una forta influència d’ARodin Els monuments Als Caiguts i a Carlo Cadorna de Pallanza Piemont són representatius de la seva forma de fer i entendre l’escultura

Format a Llotja, fou deixeble de NRaurich i JMir Amplià estudis a París i Amsterdam Es presentà el 1929 a les Galeries Laietanes de Barcelona, ciutat on ha anat exposant, així com a Madrid, Venècia Biennal, Bilbao, Sant Sebastià, etc A través de l’acadèmia del seu nom ha tingut una àmplia tasca docent És sobretot paisatgista, destacat pels seus horitzons amplis, tècnicament perfecte però arrelat de ple en l’estil naturalista del s XIX El seu germà Miquel ATàrrega i Viladoms Barcelona 1908, arquitecte titulat el 1941, és autor d’edificis com els cinemes “Pelayo” i Niça de Barcelona

Començà el 1947 com a poeta i crític d’art a la revista Il Politecnico, dirigida per Elio Vittorini, però posteriorment es dedicà a la pintura Els seus quadres i la seva obra en general ofereixen aspectes surrealistes, en el sentit que presenta objectes d’ús quotidià però definits d’una manera irreal, tal com fa amb els seus personatges, mancats de tota mena de precisions Exposà individualment a partir del 1961, i el 1978 i el 1982 participà a la Biennal de Venècia Durant molts anys exercí també la crítica d’art al Corriere della Sera