Resultats de la cerca

Mercedari, exercí diversos càrrecs importants de l’orde prior del convent de Santa Eulàlia de Barcelona, provincial d’Aragó 1625-29 i general de l’orde 1629, i també càrrecs polítics president de la generalitat de València 1628 i ambaixador del rei per a rebre Marianna d’Àustria Costejà la impressió de les butlles i els decrets referents a l’orde, el volum segon de la Crónica general de l’orde i Conquista de la Nueva España

El 1906 es traslladà a París, on s’adscriví incondicionalment al cubisme, que tot just s’iniciava i que —a diferència del que seria per al seu amic Picasso— marcaria tota la seva personalitat Del 1908 al 1911 envià dibuixos a la revista catalana Papitu Considerà el quadre com a objecte independent, la referència del qual a la realitat és sols un pretext La seva obra —que comporta una minuciosa anàlisi descomposició i recomposició de l’objecte mitjançant les formes geomètriques, la línia i el cub— assoleix, en una primera etapa, una gran austeritat cromàtica amb predomini del gris i,…

Membre del primer congrés nacional, redactà la constitució del 1823 Fou desterrat 1814-17 Escriví El chileno consolado en los presidios 1826 i Memoria política 1825

La seva obra poètica inicial palesa una certa influència de García Lorca i de CVallejo El tema central i més sostingut és el de la nostàlgia per la infància perduda, el desarrelament dels llocs estimats i la trobada amb la ciutat De la seva producció cal citar El pájaro que vino de la noche 1929, Guardián oscuro 1937, Cuaderno de nubes 1945, 6 sonetos humanos 1948, En pie de arpa 1950, Cancionero de pena y luna 1953, Hombre entre luz y sombra 1954, Pequeña antología 1957, Gestión terrestre 1959, A eso de la tarde 1961, Pastor perdido 1966 i Palabra cabra desmandada 1971

Aragonès, canonge i xantre del Pilar de Saragossa, inquisidor de les diòcesis de Lleida i d’Osca el 1486 En qualitat de tal, topà amb l’inquisidor del nou tribunal a Catalunya, Joan Franco, que li disputava la jurisdicció lleidatana, i amb el regent de la cancelleria reial, Antoni de Bardaixí, per la qual cosa fou momentàniament citat a comparèixer per la cort de Roma Féu condemnar més d’un centenar de conversos, fugitius o absents, entre els quals el canonge de la seu de Lleida, Gabriel Bertran, i executar diversos reus, quatre dels quals sacerdots

Competí representant el Reial Club de Polo de Barcelona RCPB i assolí l’hàndicap 1 Guanyà el Campionat d’Espanya amb l’equip del RCPB format per Sergio Vehí, Alejandro Figueras, Norberto Ramón Gómez i el capità, Klaus Henne 1981

Competí representant els clubs Pedralbes, Bocaccio i Santa Florentina Participà en diverses competicions de polo en les dècades de 1960 i 1970, com el Torneig Internacional de Polo d’Hivern 1968

Després de destacar com a lateral en l’Athletic de Bilbao, la temporada 1906-07 s’incorporà al futbol català Amb l’X Sporting Club jugà dues temporades i obtingué dos campionats de Catalunya 1907, 1908 A continuació jugà tres temporades amb l’Espanyol 1908-11 i tres amb el Barcelona 1911-14 Amb l’equip blaugrana disputà 68 partits, guanyà la Copa d’Espanya en dues ocasions 1912, 1913, una vegada el Campionat de Catalunya 1913 i dues la Copa Pirineus 1912 i 1913 En el Barça fou conegut com el pare Jugà quatre vegades amb la selecció catalana

S’inicià al Club de Tennis de Múrcia i posteriorment fou jugador del Club Tennis de la Salut de Barcelona Fou campió de Catalunya individual 1970 La posició més alta que assolí en el rànquing de l’ATP fou la 180 1974

Actuava de mig volant, de mig centre i també de davanter La temporada 1910-11 jugà amb el Barça procedent de l’Universitari Posteriorment milità diverses temporades en aquest club El 1910 participà en tres ocasions en la selecció catalana