Resultats de la cerca

La seva obra, exigent i hermètica, amb influència de Saint-John Perse, és sovint un teixit de cites que incorpora les veus de la tradició a la seva pròpia De les seves obres destaquen Actes 1966 —espècie d’art poètica—, Le monde de Thomas Mann 1962 i els volums poètics Les meurtrières 1959, Fragments du cadastre 1960, Poèmes de la presqu’île 1961, Biefs 1963, Oui-dire 1966, Tombeau de Du Bellay 1973, Jumelages 1978, Donnant donnant 1981 i Livre des gisants 1983

Autor dels poemaris Història circular 1985, Jardins d’Al Balaqí 1997 i De les llacunes ermes 2007 Amb El vast desert 1991 guanyà la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona el 1990 També és poeta objectual i ha publicat, amb Benet Rossel, Balo in maschara 1999 Els vels de l’eclipsi , estrenat a la Fira de Tàrrega l’any 1986, és un muntatge teatral a partir de poemes de Jaume Pont Fou director de la Fundació Espai Guinovart d’Agramunt

Ebenista de professió, i de condició humil, fou un dels membres del grup modernista de Reus Ja abans de formar-ne part i quan era a la guerra del Marroc, collaborà a “Lo Somatent” 1894 i —novament a Reus— al diari republicà federalista “La Autonomía”, on publicava poemes propis i traduccions de poetes gallecs, a més d’alguns articles Autor d’una obra majoritàriament en català reunida a Verso y prosa 1899, patí les conseqüències de la guerra, d’on tornà tuberculós

Es graduà batxiller en dret a la Universitat de Barcelona, el 1841 Collaborà als diaris barcelonins “El Vapor” 1835-37, El Constitucional 1840, “La Corona” 1843 i El Imparcial 1844 amb poemes malencònics, escèptics i pessimistes, signats amb les seves inicials o amb l’anagrama J Mines Semsa , una mostra dels quals fou publicada pòstumament per Milà i Fontanals, el 1851, al costat dels de Piferrer i de Carbó Substituí Piferrer com a crític teatral al Diario de Barcelona 1845

De formació autodidàctica, fou director de l’editorial Seguí i dl“El Liberal” de Barcelona i fundà “El Ibérico”, “Las Carolinas” i “Barcelona Alegre” Fou un escriptor prolífic de poemes, narracions, drames i assaigs en castellà Mas allá de lo digno 1890, Anarquías 1897, Novelitas vulgares 1900, Alma social 1905, Los herederos de la gran tragedia 1917 i Niebla 1930, entre d’altres En català escriví el drama Càstig de Déu 1879, la comèdia Els vençuts 1903 i el monòleg Casadora 1916

Prengué el nom d’Alfons del Cor de Maria Estudià a Barcelona i a Palestina Mont-Carmel, on fou professor de literatura clàssica i llatina Tornà el 1929 i prosseguí l’ensenyament al convent de Palafrugell Baix Empordà fins que fou nomenat sotsprior del convent de Badalona 1933 Collaborà en la revista Amunt amb diversos articles i poemes Publicà l’opuscle La Mitja Lluna i el sionisme en pugna pel control de Palestina 1935 Li ha estat obert un procés de beatificació

Coincidint amb el 80è aniversari del naixement de Joan Brossa, se celebra a la Fundació Miró un homenatge al poeta, que ja estava previst abans de la seva mort sobtada al final del 1998 Durant l’acte, en què intervenen, entre d’altres, el músic Carles Santos, l’escenògraf Frederic Amat, el pintor Perejaume, el poeta Enric Casassas i la rapsoda Núria Candela, es presenten els dos darrers llibres de Brossa, l’antologia La memòria encesa i el recull inèdit Sumari astral i altres poemes

La collaboració amb el seu amic Charles Montagu fou l’oportunitat per fer-se conèixer com a autor amb The Hind and the Panther Transvers’d to the Story of the Country Mouse and the Town Mouse 1696 Fou poeta amb una gran capacitat de versificació i, dins la seva lírica, cal remarcar els poemes llargs Henry and Emma, Alma or the Progress of the Mind i Solomon on the Vanity of the World , que formen la part més rellevant de la seva producció

Gaudí d’una posició oficial important i fou membre de l’Académie Française 1671 Escriví alguns poemes galants i participà activament en la cèlebre Querelle des Anciens et des Modernes a favor d’aquests darrers Cal cercar la seva obra més important —que el consagrà com a creador de la literatura infantil— en els contes, en prosa i en vers La Belle au bois dormant, Le petit Chaperon Rouge, Le Chat botté, Cendrillon , etc, publicats en el recull titulat Contes de ma mère l’Oye 1697

Juntament amb Penderecki fou un dels principals representants de la nova escola polonesa Des dels Jocs venecians 1961 utilitzà la tècnica aleatòria, que continuà en els trois poèmes d’Henri Michaux per a cor i orquestra, en la Segona Simfonia 1967 o en el Llibre per a Orquestra 1968 i en un Concert per a piano 1988 Obres anteriors, de tècnica més tradicional però igualment importants, són Concerto per a Orquestra 1954 i Música Fúnebre 1958 Exercí la docència i fou guardonat amb nombrosos premis