Resultats de la cerca

Més que per la seva obra arquitectònica, transcendí pel seu ensenyament, que inicià el 1925 Mestre dels arquitectes mexicans més importants del s XX —Juan Legarreta, Juan O'Gorman, Enrique de la Mora i Enrique Yáñez—, fou l’element més important per a la superació del neotoltecisme i la introducció de l’arquitectura racionalista al seu país

Germà de Martín Alonso Pinzón, durant el primer viatge colombí manà la caravella La Niña En 1499-1500 tornà a Amèrica i explorà el nord del Brasil, les desembocadures de l’Amazones i l’Orinoco i part de les costes centreamericanes El 1508 tornà a les Índies amb Amerigo Vespucci, Juan de la Cosa i Juan Díaz de Solís per cercar un pas al Pacífic, que no trobaren

Refineries de petroli, indústries químiques, papereres, tèxtils, refineries de sucre i manufactures de tabac Universitat

Vida És conegut bàsicament per la seva faceta com a poeta en llengua castellana i també com a crític d’art Les seves poesies creen un món oníric on la màgia i els rituals de velles cultures, que tan bé coneixia, tenen un paper decisiu Musicalment, fou deixeble de F Ardèvol i membre del Cercle Manuel de Falla Com a compositor se serví a vegades de l’atonalisme i entre les seves obres sobresurten el Preludi per a cinc instruments 1948, Himne i la Suite atonal per a piano S’interessà també per la crítica i l’assaig musical i escriví diferents articles sobre música, a més d’un llibre molt notable…

Era editat per l’empresa Editorial Don Balón SA i tenia la redacció a Barcelona Especialitzat en futbol de l’àmbit estatal i també internacional, durant més de tres dècades es convertí en un referent per als aficionats no solament de l’Estat espanyol, sinó també d’altres països Rogelio Rengel Mercadé n’era el propietari i fou dirigit per Mercedes Milá, Juan Manuel Martínez, Juan Pedro Martínez Díaz i Antoni Casals, entre d’altres Antonio Hernáez, Andreu Astruells i Miquel Rico en foren directors executius, i José María García, Josep Maria Casanovas i Juan…

Anomenat també estil hispanoflamenc , es manifesta principalment en la profusa decoració arquitectònica, d’influència borgonyona i flamenca, amb temes de tipus heràldic i amb estilitzacions vegetals Obres d’aquest estil són la cartoixa de Miraflores i la capella del Conestable de la catedral de Burgos, de Simón de Colònia, el palau de l’Infantado de Guadalajara i San Juan de los Reyes de Toledo, de Juan Guas, i l’hospital de Santiago de Compostella i el de Santa Cruz de Toledo, d’Enrique Egas

Fundat el 1954 per treballadors de la fàbrica Siemens, nasqué amb el nom de Club de Béisbol Dinámico Siemens Durant la dècada de 1960 guanyà diversos Campionats d’Espanya en categoria juvenil, així com un Campionat de Catalunya 1965 Destacà l’entrenador Joan Bonich i els jugadors José Giménez, Juan Antonio García, José Merino, Licesio Fernández, Enrique de la Torre, José Ramón Quadrado i Juan Lorenzo Fuentes Entre els presidents destacà Manel Baiges i Masip, president de la Federació Catalana de Beisbol durant els anys vuitanta Desaparegué el 1995

Residí uns quants anys a l’Havana i a Mèxic Fou crític musical i d’art de La Vanguardia , que signava com a Fausto , i més tard codirector d’aquest diari, on collaborà amb Agustí Calvet, Gaziel Publicà biografies de divulgació, com Sor Juana Inés de la Cruz 1910 i Juan Ponce de León 1924, sovint amb el pseudònim de Juan Cabal Després de la Guerra Civil fou sotmès a un consell de guerra simaríssim, pel qual fou condemnat a dotze anys de presó major en una resolució del 1942

Vida i obra Fou catedràtic de la Facultat de Teologia de València Ordenat de sacerdot el 1942 a Gandia, exercí a les parròquies d’Espadilla i Vilafermosa del Riu Des del 1947 residí a Roma, on obtingué els títols de doctor en història eclesiàstica per la Universitat Gregoriana, i de paleògraf, arxiver i diplomatista A partir del 1950, fou professor de l’assignatura d’història eclesiàstica al Seminari de València i també de patrologia, paleografia i arxivística Ha estat membre fundador de l’Instituto Español de Estudios Eclesiásticos, amb seu a Roma i collaborador de la revista Anthologia…

Tot i així, el seu net Enric de Villena i de Castella s’intitulà marquès de Villena Fou concedit de nou el 1445, amb agnació rigorosa, a Juan Pacheco y Girón , primer comte de Xiquena i primer duc d’Escalona, que el cedí 1468 al seu fill Diego López Pacheco y Portocarrero mort el 1529 Quadrinet d’aquest darrer i vuitè marquès fou Juan Manuel Fernández Pacheco-Cabrera de Bobadilla y de Zúñiga , avi del desè marquès, Andrés López Pacheco y Osorio de Moscoso mort el 1746, la filla del qual s’intitulà marquesa de Villena però li posà plet el seu oncle Juan…