Resultats de la cerca

Del 1697 al 1701 cobrà quantitats per l’execució de columnes, capitells i altres detalls de la porta de l’església de Caldes de Montbui, començada per Pierre Ruppin, obra mestra del barroc salomònic a Catalunya Allà fou autor també de la fornícula 1702-03 de la mateixa porta i, entre el 1723 i el 1725, encara treballava a la mateixa església

Professor de llengües romàniques a Holanda 1927-28, Hongria 1929-35 i més tard a Pàdua De les seves obres es destaquen Grammatica della lingua rumena 1923, Osservazioni sulla diffusione delle parole marinaresche italiane nelle lingue balcaniche 1942, Le origini delle lingue neolatine 1948, excellent manual de lingüística romànica, Introduzione alla glottologia 1949, articles sobre llengua albanesa, estudis sobre gramàtiques comparades, etc

Debutà al San Carlo de Nàpols 1925 Assolí grans èxits al Teatro alla Scala de Milà 1926-56, a Londres 1937-57, als EUA i també a Barcelona 1947-54, on cantà l' Orfeo de Gluck, Norma, La favorita , etc Enregistrà òperes en discs, com Aïda 1952, una cèlebre Norma amb Maria Callas 1954 i Il matrimonio segreto 1956 Es retirà el 1957

El seu nom real era Miguel Burro Fleta Estudià a Barcelona i a Itàlia debutà a Trieste 1919 amb Francesca da Rimini , de Zandonai Actuà a tot Europa, a Amèrica i a l’Extrem Orient El 1925 es presentà a Barcelona amb Carmen , de Bizet, i el 1926 estrenà Turandot , de Puccini, al Teatro alla Scala de Milà Es retirà el 1935

Cal no confondre sufix amb desinència, malgrat que alguns parlin de sufixos flexionals o desinencials Les desinències indiquen els morfemes de gènere i de nombre en la flexió nominal, i els de temps, nombre i persona en la flexió verbal mentre que els sufixos donen lloc a la derivació de mots a partir de radicals d’altres Són molts, en català, els sufixos per a formar noms derivats, amb una significació comuna segons els grups diminutius et, eta, ell, ella, ill, illa, í, ina, ic, ó, ol, ola , augmentatius às, assa, arro, arra, ot, ota , noms de persona o d’oficis er, era,…

Debutà el 1939 a Alessandria com a Liù, en Turandot El 1947 es presentà al Teatro alla Scala de Milà en Il tabarro Puccini i assolí una fama que li valgué el renom de la Duse de les sopranos Estrenà obres de Pizzetti i s’especialitzà en autors veristes El 1952 es presentà al Liceu de Barcelona amb Il console , de Menotti Enregistrà diverses òperes completes

Collaborà a “D’Ací i d’Allà” des del 1918, “La Veu de Catalunya” des del 1924 i en diversos diaris i revistes de Madrid Gran amic de Lluís Bagaria, conreà un preciosisme decorativista molt típic dels anys vint Fou un dels primers decoradors que es dedicaren al cinema A la postguerra efectuà exuberants decoracions per als espectacles dels Vienesos, en collaboració amb Francesc Fontanals

L’any 1281, el comte Ponç Hug IV d’Empúries concedí permís a l’abat del monestir de Santa Maria de Roses per tal que pogués fer construir i edificar una força forciam a Tonyà, allà on volgués El permís fou donat en un moment de tensions i enfrontaments D’aquesta fortificació monàstica, si és que s’arribà a construir, no n’ha restat res

Començà a exercir d’entrenador durant la dècada de 1970 a l’escola municipal de gimnàstica artística de Vilanova i la Geltrú, però al cap de poc fundà el seu propi gimnàs, Eurytmia, precedent del Club Gimnàstic Vilanova Allà formà diversos gimnastes internacionals, com Aurora Morata, Josefina Gomáriz, Montserrat Ubia i Ramon Llaverias També fou entrenador de la selecció catalana i del Grupo Cultura Covadonga de Gijón