Resultats de la cerca

Es doctorà en medicina a Montpeller i després a París, on fou deixeble de Cuvier Estudià la fisiologia del cervell i la formació òssia, demostrà la funció del cerebel en la coordinació muscular i descobrí les propietats anestèsiques del cloroform

Professor a l’École des Langues Orientales 1911-50, a l’École Pratique des Hautes Études des del 1919 i a l’Institut d’Ethnologie 1926-59, s’especialitzà en temes de lingüística general, etnografia i sociologia lingüística Aplicà a la lingüística mètodes estadístics i matemàtics i estudià, a partir de la seva concepció marxista, el nexe que hi ha entre el llenguatge i l’estructura social De les seves obres cal destacar la direcció de Les langues du monde 1924, amb AMeillet, Linguistique et matérialisme dialectique 1948, Histoire d’une langue le français 1950, Pour une sociologie du langage…

Professor i bibliotecari de la Sorbona Collaborà amb Lefèvre d’Étaples en l’edició dels Proverbia París 1516 de Ramon Llull Reedità 1521 la Determinatio de la Sorbona contra Luter, i entre el 1524 i el 1533 publicà diversos tractats contra la Reforma Una obra seva, Introductiones in terminos , fou publicada a Mallorca el 1541

Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona El 1904 passà a la Schola Cantorum de París, on estudià orgue amb Alexandre Guilmant i composició amb Vincent d’Indy Fou mestre de capella 1912-17 a Saint-Quentin Picardia, professor d’harmonia a la Schola Cantorum de París en 1918-21 i organista de Saint-François-Xavier París fins el 1952 Autor de música de cambra, d’obres per a cant i orgue, i de l’òpera Canigó , amb text de Lluís Jou inspirat en el poema de Verdaguer

Fill d’Horaci Chauvet Redactor de “Le Figaro” de París Publicà dues novelles Furieusement tendre 1949 i L’air sur la quatrième corde 1953, a més d’un assaig sobre el cinema, Le porteplume et la caméra , i una història del cinema

Deixeble de César Franck, molt influït per Wagner i amic de Vincent d’Indy i de Debussy, fou secretari de la Société Nationale de Musique Excellí en la música de cambra un sextet que ell anomenà Concert 1889 i el Quatuor avec piano 1897, però deixà també pàgines orquestrals de qualitat, com la Symphonie en si bémol 1890 i el Poème , per a violí i orquestra 1896 Les seves Mélodies , com Le colibri 1882, La caravane 1887, La chanson perpétuelle 1898, etc, d’una gran difusió, testimonien la seva inspiració lírica Escriví també l’òpera Le roi Arthus 1892-96 Visità Catalunya i assistí a l’estrena…

Fou pintor de cambra del rei Felip V d’Espanya Conreà temes mitològics — Bacanal 1719, El sacrifici de Bacus 1720, ambdós al Museo del Prado—, el retrat — Don Lluís, príncep d’Astúries 1717, Museo del Prado—, temes religiosos — Sagrada Família amb Sant Joan 1726, Museo del Prado— i el paisatge Vista d’El Escorial Museo del Prado El seu pare, René-Antoine Houasse París 1644 — 1710, també pintor, participà en la decoració de Versalles

Format a Girona i, amb E Arnau, a Barcelona Exposà a Girona el 1908 El 1910 participà en l’Exposició de Retrats de Barcelona i conegué Maillol, amb qui anà a París com a deixeble El 1913, quan A Vollard induí Renoir a conrear l’escultura, fou cridat per a executar les obres que aquest ja no podia fer a causa de la seva malaltia i, fins el 1917, n’esdevingué l’autor material Aquest any hom li reconegué legalment —en un procés que mogué polèmica— la compaternitat d’aquells treballs Feu després diverses exposicions a França, a Barcelona 1923 i a Girona 1932 En la seva primera etapa feu retrats…

El 1915 fou nomenat director de l’oficina de pesos i de mesures de Sèvres Féu estudis sobre el termòmetre de mercuri, que codificà, i descobrí els aliatges invar i elinvar El 1920 fou distingit amb el premi Nobel de física

Filla d’ Enric IV de França i de Maria de Mèdici , es casà 1625 amb Carles I d’Anglaterra Influí sobre el seu marit, al qual aconsellà una política intransigent davant el parlament Acusada d’indisposar el rei contra els anglicans, fou en part responsable del desencadenament de la guerra civil El 1644 hagué de fugir a França, i s’esforçà per salvar Carles I executat el 1649 després de la restauració del seu fill Carles II 1660 tornà a Londres, però es retirà definitivament a un convent, a Chaillot