Resultats de la cerca
Es mostren 1519 resultats
baríton
Música
En una família d’instruments de vent, dit de l’instrument que, per la seva afinació o extensió, ocupa el lloc corresponent o semblant al del baríton entre les veus humanes.
acompanyament
Música
Conjunt de veus o d’acords subordinats a la part melòdica vocal o instrumental per tal de sostenir-la tot completant-ne o posant-ne en relleu, sovint, el contingut harmònic.
No hi ha documents que aportin una idea clara dels acompanyaments instrumentals que hom feia en l’antiguitat i a l’edat mitjana A partir del s XVI, un instrument d’harmonia llaüt, tiorba, guitarra i, més endavant, el clavecí i l’orgue executava les parts no cantades de les peces vocals reduïdes a una sola veu Als s XVII i XVIII, el procediment més general d’acompanyament era la realització de l’anomenat baix xifrat, l’estructura harmònica del qual ha perdurat després en els acompanyaments amb totes les notes escrites
all’unisono
Música
Locució que en partitures orquestrals indica quan els instruments o les veus que la formen han de tocar a l’uníson, en una mateixa part vocal o instrumental (normalment la corda).
En cas que siguin instruments de vent, en lloc d' all’unisono és més habitual fer servir la indicació "a 2", "a 3", etc, segons el nombre d’instruments iguals escrits en un mateix pentagrama que hagin de tocar a l’uníson De vegades all’unisono és substituït pel terme tutti i normalment és precedit pel de divisi , que indica que anteriorment no tocaven a l’uníson
còpula
Música
Al segle XII, resolució conclusiva consistent en la unió -sentit originari del terme llatí copula -, de les dues veus en un interval perfecte, ja sigui l’8a o l’uníson (ex.1).
Exemple 1 - Alleluia Justus ut palma Exemple 2 - Pascha Nostrum © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XIII, designà un estil a mig camí entre l’estil rítmicament no mesurat de l’ organum melismàtic i l’estil rítmicament mesurat del discant Fou característic d’aquest estil, descrit per primera vegada per J de Garlandia, que la veu superior o duplum obeís la rítmica modal mentre que la veu inferior o tenor es mantenia en estil bordó ex 2 Les seccions de còpula acostumaren a presentar dues parts substancialment simètriques l’ antecedens i el consequens ex 2 Al final del segle XIII, però, tant…
tenor
Música
Entre la segona meitat del segle XIII i el segle XVI, nom que prenia la part d’una composició polifònica a partir de la qual es bastia la resta de veus.
El terme del llatí tenere , ’sostenir' fa referència al fet que aquesta veu constitueix el fonament sobre el qual es pot construir tot l’edifici polifònic Cal recordar que, en aquesta època, el mètode de composició polifònic era successiu, és a dir, a una veu ja acabada en aquest cas, el tenor s’afegia una de segona en la seva totalitat el duplum , després una tercera veu el triplum , etc El tenor es basà generalment en una melodia preexistent pertanyent al repertori gregorià i acostumà a ocupar la posició més greu del conjunt, sense que això autoritzi a identificar-lo necessàriament amb una…
Alessandro Stradella
Música
Compositor italià.
Vida Passà gran part de la seva vida a Roma La seva formació musical és desconeguda, però se sap que fou alumne d’Ercole Bernabei El 1655 era un nen cantor a San Marcello del Crocifisso i el 1658 fou recomanat com a cantant a la reina Cristina de Suècia -establerta a Roma-, la qual li encarregà moltes de les seves obres, entre les quals el motet Care Jesu suavissime per a tres veus, dos violins i baix continu, que es considera la seva primera composició coneguda Nomenat servitore di camera de la monarca sueca el 1658, a partir del 1664 entrà, a més, al servei de Lorenzo Onofrio…
música d’Ucraïna
Música
Música desenvolupada a Ucraïna.
Les arrels i el desenvolupament de la música d’Ucraïna dels primers segles són idèntics als de la música russa, ja que ambdues nacions provenen del primer estat dels eslaus de l’est, la Rus’ de Kíev, creat al segle IX i cristianitzat pels grecs l’any 988 Al segle XI nasqué el cant monòdic znamennyj , notat amb neumes d’origen bizantí Uns tres segles més tard aparegué a Ucraïna una variant simplificada d’aquest cant que rep el nom de cant de Kíev Un important paper en l’evolució del cant coral el tingueren el monestir de Kievo-Pecersk, fundat al segle XI, i les escoles de les germandats…
part-song
Música
Peça vocal per a dues o més veus a cappella -o amb acompanyament molt poc significatiu-, generalment de forma i durada reduïdes i amb text secular, tot i que no sempre (A.
Sullivan 5 Sacred Partsongs , 1871 No hi ha ni un terme equivalent exacte en altres llengües ni una definició precisa, ja que pot incloure formes diverses Musicalment, els orígens de la part-song es remunten al principi del segle XVII L’aparició de grups corals per a homes sols al segle XVIII formalitzà la tradició de cantar música d’aquest tipus Al XIX, l’interès pel patrimoni musical del passat feu reviure el madrigal com a forma específica de la part-song La gran popularitat de les agrupacions corals i l’accés més fàcil i econòmic a la música impresa originaren una època d’or de la part-…
Giovanni Battista Martini
Historiografia
Música
Compositor, teòric i historiador de la música.
Vida El 1722 ingressà en l’orde franciscà i, després de dur a terme estudis de cant, violí, clavicèmbal i composició, el 1725 fou nomenat mestre de capella de l’església de Sant Francesc, a Bolonya, on fou ordenat capellà quatre anys més tard El 1753 assistí, a Roma, a l’èxit obtingut per la seva música, arran del qual li oferiren el càrrec de mestre de capella de Sant Pere, que rebutjà Fou el teòric musical més notable de l’Europa de la segona meitat del segle XVIII, encara que això limità la seva importància com a músic i documentalista tenia una biblioteca amb més de 17000 volums La seva…
Josep Maria Figueres i Artigues

Josep Maria Figueres i Artigues
Historiografia
Periodisme
Publicacions periòdiques
Historiador.
Professor d’història del periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es doctorà, des del 1991 És autor de mig centenar de llibres sobre periodisme català, catalanisme polític i història cultural, entre els quals destaquen Valentí Almirall 1990, 12 periodistes dels anys trenta 1992, Història contemporània de Catalunya 2000, Veus de l’exili 20 testimonis de la diàspora catalana 2007, Entrevista a la guerra De Lluís Companys a Pau Casals 2007, Lluís Companys De la revolució social al nacionalisme 2015, Periodistes indòmits Guerra i exili 2016 i Resistència La premsa en català, censura…
,