Resultats de la cerca

Obtingué la revàlida per a exercir la medicina el 1798 Durant la guerra del Francès fou metge primer dels Reials Exèrcits i secretari de les juntes de caritat i beneficència Traslladat a Madrid 1815, fou metge reial Escriví algunes obres mèdiques, poemes en català i castellà i Origen y estado actual de los males habituales de España que se oponen a que se observe la Constitución 1840

Es doctorà en medicina a València el 1589 Fou membre de l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom de Lucero i participà en els certàmens literaris organitzats per Bernat Català de Valeriola 1602 i amb motiu de la beatificació de Lluís Bertran 1608 Fou repetidament membre del consell general com a representant dels juristes entre 1612-36 i jutge d’apellacions entre 1614-19

Membre d’una família de metges molt lligats a Pasteur, dirigí, des del 1903 fins a la mort, l’Institut Pasteur de Tunísia, on investigà sobretot el tifus exantemàtic, en descobrí la forma de transmissió per polls i féu possible la profilaxi de la malaltia També descobrí un mètode de vacunació contra el xarampió Li fou atorgat el premi Nobel de medicina el 1928

El 1913 fundà l’Escola de Patologia Digestiva a l’Hospital de la Santa Creu, a Barcelona, que dirigí fins el 1951 Presidí l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona 1926-28 El 1935 fundà la Sociedad Española de Patología Digestiva i el 1945 fou elegit president de la Societat Internacional de Gastroenterologia Fundà i dirigí fins el 1952 els Manuales de Medicina Práctica

Amplià estudis a França i Alemanya, i aprofundí en el camp de la histopatologia cutània Catedràtic de dermatologia de la facultat de medicina de Cadis, passà el 1971 a la de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou rector 1975 El 1976 es traslladà a la Universitat de Madrid Treballà principalment en l’estudi de l’epidemiologia infecciosa, la patologia tumoral i les dermatitis mucinoses

Treballà a l’institut d’higiene de Berlín, on, en collaboració amb Shibasaburo Kitasato, demostrà 1890 que el sèrum d’animals infectats amb bacteris del tètanus provocava immunitat en ésser injectat en altres animals, demostració que pot ésser considerada el punt d’arrencada de la immunologia Reeixí a preparar el sèrum antidiftèric 1891 L’any 1901 li fou concedit el primer premi Nobel de medicina i fisiologia

Estudià medicina a Ferrara i fou professor de cirurgia i anatomia a la Universitat de Pisa 1548 i a la de Pàdua 1551, on succeí Vesalius Estudià el desenvolupament dels ossos i l’osteologia del crani Descriví l’orella interna timpà, els músculs dels ulls, el canal o hiatus de Fallopi , els tubs uterins trompa de Fallopi , etc Introduí diversos termes anatòmics vagina, placenta, clítoris, etc

Inicià la seva tasca d’investigació amb diversos treballs sobre la circulació sanguínia Traslladà el seu interès al camp de la neurofisiologia i estudià els fenòmens que tenen lloc a les fibres nervioses quan són estimulades per sota del llindar d’excitació, i també les diferenciacions funcionals al sistema nerviós central Per aquests darrers treballs el 1944 compartí amb HSGasser el premi Nobel de medicina

Després d’haver ensenyat bioquímica a l’institut politècnic de la seva ciutat nadiua, investigà a la Universitat de Rochester Nova York en 1942-45 Pel descobriment de la vitamina K rebé, juntament amb Edward Adelbert Doisy, el premi Nobel de medicina 1943 Els seus treballs abasten els camps d’estudi de les vitamines, els lípids, la coagulació de la sang i la formació dels càlculs biliars

Féu estudis sobre els microorganismes del sòl i descobrí l’estreptomicina, substància extreta de Streptomyces griseus , que s’ha revelat eficaç contra microorganismes que no podia combatre la penicillina, com el bacil de Koch per això s’ha convertit, des dels anys quaranta, en el tractament fonamental de la tuberculosi Waksman rebé el premi Nobel de medicina l’any 1952, com a reconeixement d’aquesta descoberta