Resultats de la cerca

El país interior, que forma part dels Apenins Centrals, és un formidable muntanyam calcari, afaiçonat pels fenòmens càrstics, i migpartit per fosses tectòniques i depressions sinclinals vall de l’Aterno, conca de Sulmona dominades a l’E pel Gran Sasso d’Itàlia 2914 m i la Maiella i, a l’W, pel mont Velino 2487 m La conca del Fucino , abans endorreica, desguassa per un emissari subterrani cap a la Tirrena Aquestes depressions són claps agrícoles de poblament excepcionalment disseminat a l’entorn de ciutats L’Aquila 69 233 h 1996, la capital regional Sulmana, encreuament de camins Arezzano A…

Duc dels Abruços 1890 Fill tercer d’Amadeu de Savoia, duc d’Aosta, que fou el rei Amadeu I d’Espanya Viatjà a l’Àrtida 1899 i a l’Àfrica equatorial 1906 Durant la Primera Guerra Mundial fou comandant en cap de les forces navals italianes 1915-17 Des de l’any 1919 es dedicà a colonitzar Somàlia, on fundà la puixant colònia agrícola de Villaggio Duca degli Abruzzi Havia estat infant d’Espanya el 1873

Centre comercial d’una àrea agrícola i industrial producció tèxtil, siderúrgica, material de construcció Antiga capital dels marrucins, el 305 aC fou conquerida pels romans Pertangué als longobards i posteriorment als normands Inclosa al regne de Nàpols, Alfons el Magnànim l’erigí en capital dels Abruços el 1807 esdevingué el centre de la província de l’Abruç Citerior

Fill d’emigrants polonesos a França, l’any 1935 retornà a Polònia, d’on fou deportat amb la seva família a Alemanya l’any 1940 Novament a França després de l’alliberament, el 1946 retornà a Polònia De la segona meitat dels anys quaranta fins a mitjan anys cinquanta aprengué la tècnica de la litografia i estudià art i disseny a Łódź i belles arts a Varsòvia L’any 1957 viatjà a París, i entre el 1959 i el 1963 féu una sèrie de pintures monocromes en blanc El 1965 començà OPAŁKA 1965/1-∞, l’obra a la qual es dedicà pocs anys més tard exclusivament, consistent en una sèrie de teles de dimensions…

En morir aquest 1863 es retirà a Àger i reorganitzà la partida del seu pare El 1839, amb el grau de coronel, es convertí en un dels principals collaboradors del comte d’Espanya, i actuà a l’expedició de la Vall d’Aran Emigrà a França, i el 1847 tornà a Catalunya com a general de brigada al capdavant del nou alçament carlí, però fou batut 1849 pel general Quesada a Selma Alt Camp Passà a Itàlia, al servei de Francesc II de les Dues Sicílies Destronat aquest per Garibaldi, desembarcà a Calàbria i es posà al capdavant de les guerrilles legitimistes, però fou fet presoner i afusellat…

Serví l’exèrcit papal, però molt aviat es decantà vers la diplomàcia Secretari dels legats pontificis de la Valtellina, Ferrara i Milà, actiu intrigant en el conflicte per la successió de Màntua 1628-30 i negociador de la pau de Cherasco 1631, féu coneixença de Richelieu, que, adonant-se dels seus dots polítics, el protegí decididament i l’introduí a la cort de França Nunci extraordinari a París 1635 i padrí de Lluís XIV, s’establí a França el 1640, on fou creat cardenal 1641 i ministre d’estat En morir Richelieu, restà com a cap del consell, formà part del consell de regència 1643 i aviat…

A sis anys inicià la seva formació musical Posteriorment estudià enginyeria a la Universitat de Torí Fou editor de nombroses revistes, com "Quaderni della Rassegna musicale" i la "Rivista musicale italiana" també publicà diverses colleccions de música i diccionaris musicals Dirigí i administrà diferents societats i institucions musicals, entre d’altres el Teatre de Torí 1925-31, i fou secretari del I Maggio Musicale Fiorentino Del 1951 al 1969 fou crític musical de la revista "Tempo" Milà Orientà la seva recerca principalment vers la música contemporània i escriví el llibre Musicisti moderni…

La seva vigorosa personalitat i l’amplitud dels seus interessos influïren gairebé en tots els camps de la cultura italiana del seu temps, i la música no en fou una excepció Melòman amb una profunda comprensió de l’art musical, fou dels primers que acceptaren sense reserves l’obra de Claudio Monteverdi i Richard Wagner, i dedicà dos dels seus Laudi a V Bellini i G Verdi Escriví els llibrets de nombroses òperes, sovint adaptacions de drames seus La figlia di Iorio , d’Alberto Franchetti, 1906 Fedra , d’Ildebrando Pizzeti, 1909 Le martyre de Saint Sébastien , de Claude Debussy, 1911 Parisina ,…

Portat pel nacionalisme del moment, procurà d’elevar el nivell de la filosofia del seu país i actualitzar-la, cosa que per a ell significava l’assimilació del pensament de Hegel Poc original, és un fet que d’ell i d’Augusto Vera —ambdós professors a la Universitat de Nàpols— arrenca la important tradició hegeliana de la Itàlia del s XX Gentile, Croce