Resultats de la cerca

Publicà llibres de versos —que entronquen la tradició dels jocs florals amb la influència del noucentisme—, entre els quals destaquen Jovença 1948, Camins Poemes 1930-1940 1949, Cançó de les cançons 1949, Espurnes del pensament 1950, L’ànima del paisatge 1953, integrat per trenta-cinc sonets, Records i presències 1967, Poemes de Prades 1968, Poemes barcelonins 1970, La jove malalta 1971, Serenors 1972 i Rams de claror 1974, un càntic espiritual amb evocacions maragallianes És autor de la biografia Llorenç Brunet L’home i l’artista 1973

El 1889 conegué Pompeu Fabra, i el 1890, tots dos, des de la revista L’Avenç , impulsaren una campanya lingüística en pro del català com a llengua moderna i de cultura També hi publicà articles de tema polític i traduccions S’associà amb Jaume Massó i Torrents en l’empresa editorial de L’Avenç 1891 finançà i dirigí la “Biblioteca Popular de L’Avenç”, per a la qual traduí Ibsen, Tolstoi, Sacher-Masoch, Goldoni i Silvio Pellico Signà amb Pompeu Fabra la traducció del drama Espectres d’Ibsen 1894 Collaborà sovint en la revista “Catalònia” 1898-1900 Militant de la Lliga Regionalista…

Des de molt jove milità en el moviment catalanista, tant polític com literari participà en el Primer Congrés Catalanista de l’octubre del 1880 i, a la dècada següent, collaborà en publicacions d’aquest signe Diari Català , La Tramontana  de la qual fou membre del consell de redacció fins el 1889 i La Veu del Centre Català 1888 i, en 1892-93, a L'Avenç La seva lletra d’ Els segadors guanyà el concurs convocat per la Unió Catalanista el 1899 i, bé que donà lloc a una polèmica, ha restat com la versió actual Simultàniament, a través de la seva professió de tipògraf, entrà en contacte amb l’…

Quan Pasqual Maragall i Mira arribà, el desembre del 2003, a la presidència de la Generalitat, ho va fer en un moment i en unes condicions molt diferents d’aquelles que una bona part de l’esquerra catalana havia previst o imaginat durant els llargs anys d’oposició als governs de Jordi Pujol i Soley El maragallisme —entès com l’antítesi del pujolisme, com un discurs entre hanseàtic i cosmopolita que girava l’esquena al rerepaís català, com una cultura postidentitària encapçalada pels Eugenio Trias, Pep Subirós, Félix de Azúa, etcètera—, aquell maragallisme, conegué la seva esplendor al final…