Resultats de la cerca
Es mostren 49 resultats
neoplatonisme
Filosofia
Doctrina filosòfica que assolí el desenvolupament màxim als segles II-IV dC.
En la seva història hom distingeix tres èpoques la romana, representada per Plotí 204-270 i el seu deixeble i editor Porfiri la síria, a la qual pertanyen Jàmbic i Julià l’Apòstata i l’atenesa, centrada en les figures de Procle i Damasci Plotí, considerat el fundador de l’escola, presentà sempre el seu ensenyament com un comentari a la doctrina de Plató però, a través de les seves refutacions, exegesis o correccions, estructurà un pensament que era alhora una prolongació del platonisme i una creació autènticament seva La preocupació religiosa, que a partir del segle I aC es féu com més va més…
Plotí
Filosofia
Filòsof alexandrí, màxim representant del neoplatonisme
.
Visqué sobretot a Roma, on fundà un cercle de filosofia Els únics escrits conservats són notes o assaigs en grec adreçats als deixebles, de caràcter asistemàtic i exhortatiu Porfiri n'aplegà 54, que dividí en sis grups de nou Ennèades Hom el considera fundador del neoplatonisme, malgrat que les seves intuïcions fonamentals es troben ja en els platònics i neopitagòrics anteriors L Apuleu, Moderat de Gades, Numeni d’Apamea i que el seu ensenyament fou alterat pels seus seguidors amb aportacions teosòfiques i esotèriques El seu pensament s’articula entorn del concepte de la…
neoplatònic | neoplatònica
Ammoni
Filosofia
Filòsof grec, anomenat Saccas.
Educat en el cristianisme, es convertí al paganisme Ensenyava a Alexandria una doctrina eclèctica És considerat l’iniciador del neoplatonisme fou mestre de Plotí, Cassi Longí i Orígenes
Joan Filopó
Filosofia
Filòsof.
Fou un dels representants de l' escola d'Alexandria La seva especulació s’orientà cap a la conciliació del cristianisme i el neoplatonisme Escriví també diversos comentaris a Aristòtil
filosofia bizantina
Filosofia
Moviment ideològic que va del segle VI al XV dins l’àmbit d’influència de l’Imperi Bizantí, caracteritzat sobretot per la incorporació de la filosofia grega al cristianisme.
Aquest moviment presenta una fisonomia pròpia en la qual hom pot destacar els trets següents una filosofia orientada originàriament a la religió, implicada en les lluites teològiques cristologia, iconoclàstia, hesicasme i amb el predomini d’un misticisme espiritual que afavorí la incorporació del neoplatonisme en el cristianisme, gràcies sobretot a la influència del Pseudo-Dionisi i a la difusió que en féu Màxim el Confessor un gust predominant de la intuïció metafísica profunda tendent a copsar la unitat del món i el lloc que l’home ocupa en l’ordre universal una certa tendència al…
escola d’Atenes
Escola neoplatònica dels ss V-VI dC, fundada per Plutarc d’Atenes i que comptà Procle entre els seus representants.
L’escola pertangué a la tendència metafisicoespeculativa del neoplatonisme i es caracteritzà per la seva orientació teològica i sistemàtica, per l’aplicació de la lògica a les especulacions metafísiques i per l’atenció prestada a la idea d’emanació
Jàmblic
Filosofia
Filòsof grec.
En els seus escrits accentuà les tendències místiques del neoplatonisme, fins al punt que pretengué d’haver descobert la forma de tractar amb els dimonis, i propugnà la superioritat del politeisme sobre el cristianisme Escriví una Vida de Pitàgores i Misteris dels egipcis
Tomàs de York
Filosofia
Cristianisme
Teòleg i filòsof franciscà.
Representant de l’escola d’Oxford, volgué sintetitzar en una summa de metafísica el Sapientiale aristotelisme, neoplatonisme, patrística i filosofia àrab sobretot d’Avicebró i jueva de fet, però, restà més aviat fidel a la tradició augustiniana, sense assolir el que s’havia proposat
Claudià Mamert
Filosofia
Cristianisme
Monjo i filòsof.
Seguidor de la doctrina de sant Agustí, fou un dels infiltradors del neoplatonisme en el pensament cristià És conegut per la polèmica que sostingué amb Faust de Riez en defensa de la simplicitat i l’espiritualitat de l’ànima La seva obra De statu animae , escrita el 470, representa la darrera obra filosòfica de la Gàllia antiga