Resultats de la cerca

Deixeble d’Enric Morera i de Déodat de Séverae, fundà amb aquest el Cor català de Perpinyà i diverses corals occitanes Participà en els Fets de Prats de Molló 1926 Tornà a Barcelona i hi fundà la coral Els Cent Homes Fou elegit diputat per l’Esquerra Republicana de Catalunya 1932 i fou director general de radiodifusió de Catalunya 1936-39 Exiliat a Andorra, participà en programes en català de Ràdio Andorra Publicà La batalla de Prats de Molló 1930 i Glossari andorrà 1966 i harmonitzà cançons populars occitanes Fundà Els Cors Andorrans

Vida Es formà musicalment a Barcelona amb Enric Morera, i estudià també amb Déodat de Séverac, amb qui creà el Cor Català de Perpinyà Després de diverses activitats en terres occitanes, tornà a Barcelona, on la seva presència fou habitual en les sessions de l’Associació Obrera de Concerts Dirigí l’Orquestra Filharmònica de Barcelona, fundada per ell mateix el 1935 i que a partir del 1937 fou coneguda pel nom d’Orquestra Simfònica Catalana, amb la qual actuà fins el final de la Guerra Civil Espanyola La seva carrera política amb Esquerra Republicana de Catalunya el dugué a ser…

L’inici d’aquest moviment, bé que anterior a la Revolució Francesa, cal cercar-lo en els intents de creació, de primer, d’una federació oposada al centralisme de la Convenció revolucionària, i, més tard, en el desig d’una república federal enemiga de l’absolutisme jacobí, estesa de Lió a Bordeus Aquesta, però, no fou consolidada a causa de la defecció de la burgesia tolosana, que, durant els anys 1815-54, alhora que obtenia un ressorgiment econòmic, es deixà enlluernar per París, adoptà plenament la cultura francesa i s’allunyà de les forces populars, que manifestaven un ideal revolucionari…

Autor de cançons, faules, contes, etc, les seves obres, fàcils però elegants, publicades amb el títol de Fables, contes et autres pièces en vers patois de Montpellier 1813, en fan un dels precursors de la renaixença de les lletres occitanes

Abans del 1939 havia estat molt marcada pel catalanisme i beneficiada pel mecenatge de Josep Carbonell i Gener Pel seu esperit obert, la seva modernitat i la seva llibertat de crítica ha estat la més important de les revistes occitanes Connectada molt de temps a l’Institut d’Estudis Occitans, posteriorment esdevingué independent

Comprenia els departaments de Charente, Charente Marítim, Deux-Sèvres i Viena La capital era Poitiers Desaparegué arran de la reforma territorial aprovada el novembre del 2014 i vigent des del gener del 2016, per la qual es fusionà amb les antigues regions administratives occitanes d'Aquitània i el Llemosí en la regió de Nova Aquitània

Defensor dels protestants, tingué una important intervenció moderada en la Revolució Francesa presidint el Conseil des Cinq-Cents 1796, per la qual cosa hagué de fugir Tornà posteriorment per ocupar un càrrec al Conseil d’État i en la redacció del Codi de Napoleó , on defensà el dret escrit i les institucions occitanes dret occità Collaborà activament amb Napoleó, de qui fou ministre de cultes 1804

La seva poesia, molt personal i a voltes d’una gran fantasia, es feu mereixedora del premi de les Lletres Occitanes 1955 Cal destacar  Lei cants dau deluvi 1967 Altres reculls són Lo cantic dau brau 1956, Lo poèma de l’ametla 1957, La cantada di cantadas 1960, Lo poèma dis amics 1963, Dichas d’un occitan dau sègle atomic 1967 i Poèmas politics 1959-74 Fundà l’editorial Comptador Generau dau Libre Occitan

Comprèn un sector de l’alta vall de l’Arièja Vora el riu es troba el nucli de població fronterer i l’estació d’esquí del Pas de la Casa Aquest territori, esdevingut andorrà a causa de l’aprofitament continuat dels pasturatges, fou llargament disputat a Canillo per les poblacions occitanes de l’Hospitalet i de Merencs, però les diferències han estat sempre resoltes a favor dels andorrans sentències del consell superior de Perpinyà, del 1776, i del consell reial de Tolosa, del 1835