Resultats de la cerca
Es mostren 78 resultats
pragmatisme
Filosofia
Corrent de pensament molt estès en el món contemporani i especialment desenvolupat com a doctrina filosòfica als països anglosaxons, sobretot als EUA, que hom pot caracteritzar per un clar antiintel·lectualisme i per la primacia que hom dóna a les conseqüències pràctiques en el coneixement i la comprensió de les coses.
Com a doctrina fou iniciat per Ch S Peirce, membre, juntament amb W James, del Metaphysical Club de Boston 1872-74 La collaboració d’ambdós i de F C S Schiller en la revista Leonardo 1903-07 féu cristallitzar l’anomenat pragmatisme italià M Calderoni, el jove G Papini i G Vailatti Bé que Peirce intentà de distingir la seva doctrina pragmatisme lògic de les modalitats que aquesta adoptà en James pragmatisme ètic i religiós i Schiller pragmatisme anomenat humanista, amb importants dosis d’irracionalitat i voluntarisme, tanmateix les dues…
pragmatista
Partidari del pragmatisme.
idealisme
Filosofia
Doctrina segons la qual l’home ha d’obrar per un ideal i no per una utilitat, que afirma la llibertat, contra la necessitat moral, i que comporta l’acceptació d’uns principis morals, segons una escala de valors en què l’universal es destaca sobre el particular.
S'oposa al pragmatisme i, més popularment, a l’oportunisme
intel·lectualisme
Filosofia
Doctrina que, en l’ordre especulatiu o en el pràctic, assigna un paper preponderant o exclusiu a la intel·ligència.
Aquest terme, que en filosofia sol ésser substituït pel de racionalisme, és emprat, sobretot en psicologia i en ètica, en contraposició al voluntarisme i al pragmatisme
Édouard Le Roy
Filosofia
Filòsof francès.
Deixeble de Bergson, exposà el seu pragmatisme religiós a Dogme et critique 1907 Escriví La pensée intuitive 1929-30, Le problème de Dieu 1929 i Introduction à l’étude du problème religieux 1944
William James
Filosofia
Psicologia
Psicòleg i filòsof nord-americà.
Inicià la seva investigació en psicologia, en la qual obrí unes pistes que es revelaren d’una gran fecunditat L’obra The Principles of Psychology 1890 en conté les idees mestres En filosofia fou el propugnador del pragmatisme , que es tradueix, èticament, en utilitarisme i en acció N'exposà els elements essencials, entre altres obres, a Pragmatism A New Name for Old Ways of Thinking 1897 i Essays of Radical Empiricism 1912
convencionalisme
Filosofia
Doctrina filosòfica que veu en els principis lògics, i àdhuc en les lleis de la natura, pures convencions.
Antigament fou defensada pels sofistes, però és modernament, a partir de la descoberta de les geometries no euclidianes, quan adquireix consistència, per obra de Poincaré, que l’aplica als principis geomètrics Mach i Dubem l’apliquen a la física, Hilbert, a la matemàtica, amb el formalisme, i Carnap, a la construcció de llenguatges També el pragmatisme i l’operativisme són en certa manera teories convencionalistes I fins i tot hom n'ha volgut veure Kant com a precursor
Henry Saint-John Bolingbroke
Història
Polític anglès, destacat membre tory
.
Durant el govern de Robert Harley 1710 tingué una actuació decisiva en el tractat d’Utrecht 1713, on, amb gran pragmatisme, utilitzà el Cas dels Catalans per a obtenir avantatges econòmics Acusat de conspiració a favor de Jaume Stuart, fugí a França i esdevingué fins el 1715 secretari d’estat del pretendent De tornada a Anglaterra 1723, dirigí l’oposició des del setmanari “Cragtsman” Escriví Reflections upon Exile 1716, Letter to Sir William Wyndham 1753, Idea of a patriot King 1749 i Letters on the Study of History 1752
Friedrich Meinecke
Historiografia
Historiador alemany.
Professor a les universitats d’Estrasburg, Friburg de Brisgòvia i Berlín, fou destituït pels nazis 1933 El 1947 fou nomenat rector de la Universitat Lliure de Berlín-Dahlem De primer estudià l’edat mitjana, i posteriorment es dedicà a la història de les idees Defensà un cert neoidealisme, en el qual es basen les seves crítiques al pragmatisme polític de l’estat bismarckià Obres principals Weltbürgertum und Nationalstaat ‘Burgesia mundial i estat nacional’, 1908, Die Idee der Staatsraison in der neueren Geschichte ‘La idea de raó d’estat en la història contemporània’, 1924 i Die…
Enrico Berlinguer

Enrico Berlinguer
© Parlament Europeu
Història
Política
Polític italià.
Fill d’un polític socialista, bé que de família aristocràtica —tenia el títol de marquès— llunyanament originària de Catalunya, el 1943 s’afilià al partit comunista Membre del comitè central 1945, secretari general de les joventuts comunistes 1949-56, responsable de la secció central d’organització 1958 i secretari general adjunt del partit 1968-72, d’ençà del 1972 n'ocupà la secretaria general Fou diputat a la cambra italiana des del 1968 i, a partir del 1979, també al Parlament Europeu Impulsor destacat de l’eurocomunisme, propugnà el que hom ha anomenat “compromís històric” un govern de…
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- Pàgina següent
- Última pàgina