Resultats de la cerca

Pertanyent a l’ètnia gbaia, s’incorporà de jove a l’exèrcit, i sota el règim de Jean-Bédel Bokassa ascendí en l’escalafó Enderrocat Bokassa 1979, fou successivament ministre de defensa i d’informació Després de participar en un cop d’estat fallit contra el president André Kolingba, fugí del país 1982 Es reincorporà a l’exèrcit després que Ange-Félix Patassé hagués accedit a la presidència 1994, i arribà a cap d’estat major El 2003 encapçalà una rebellió militar que enderrocà Patassé i s’autoproclamà president, càrrec en què fou confirmat en les eleccions del 2005 i el 2011, qualificades de…

Vicari de l’església d’Estrasburg 1899-1912, fou director de l’Institut Teològic 1903-16 i organista de la Societat JS Bach de París Doctor en medicina 1911, fundà i dirigí un hospital per a guarir malalties tropicals a Lambarene, a les despeses del qual subvenia amb conferències i concerts —alguns amb Pau Casals— per tot Europa A Barcelona, al Palau de la Música Catalana, interpretà a l’orgue 1911 la Missa en Si menor de JS Bach i també 1921, del mateix compositor, la Passió segons Sant Mateu Premi Nobel de la pau i membre de l’Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques de París 1952 És…

El 1934 fundà un partit nacionalista, que aviat constituí l’independentista Istiqlāl Deportat al Gabon 1937-46 i al Caire, després de la independència participà en la vida política del país com a cap de l’Istiqlāl des del 1963 restà a l’oposició

De la tribu manding i musulmà, fou traficant d’esclaus a Bisandugu, ciutat que acabà dominant Entre el 1874 i el 1882 creà un regne a l’Alt Níger en país mande després d’una sèrie de campanyes sagnants, però topà amb l’expansió francesa al Sudan El 1887 cedí a França la vora esquerra del riu i acceptà el protectorat sobre el seu regne Represes les hostilitats el 1891, es retirà a Libèria i a la Costa d’Ivori fins que fou capturat i deportat 1898

Vicealmirall i colonitzador francès Governador del Senegal 1842-44, expandí les factories comercials del litoral fins al Gabon i obrí el comerç de l’oli industrial en benefici de Marsella i Bordeus Participà en la Guerra de Crimea 1845-55 i en la Francoprussiana 1870 És autor de Description nautique des côtes de l’Afrique Occidentale

En ésser concedida la independència a la Guinea Equatorial 1968, perdé les seves propietats africanes, traslladà la seu social de Bata a Tarragona i la passà més tard a Madrid Actualment té una filial al Gabon, que li proporciona la fusta Té una fàbrica de contraplacats a Tarragona, i una altra a Cuéllar Segòvia d’aglomerats

Alumne de l’École Navale 1868-70, explorà en una primera expedició 1875-78 el riu Ogooué des de les costes del Gabon fins als rius Alima i Licona en una segona expedició 1879-82 arribà al Congo i posà sota la protecció francesa tots els estats del rei Makoko Més tard, com a comissari general del govern 1887-97, organitzà el Congo Francès o Congo Brazzaville República del Congo

Organitzat en diverses seccions, amb l’objectiu d’aconseguir la independència dels territoris sota administració francesa del N del golf de Guinea i d’implantar el socialisme a la zona que comprenia la Costa d’Ivori, el Congo, el Camerun, la Guinea, Mali, el Txad, el Gabon i l’Alt Volta actual Burkina Faso Bé que hi hagué intents de fusionar les diverses branques en un sol partit, hom aconseguí només un programa de cooperació confederal el 1957 i posteriorment, el 1959, el Conseil de l'Entente Amb la independència de les colònies es dividí en diversos partits

Professor a la Universitat de Fes 1932, hagué d’abandonar el país 1933 a causa de les seves activitats nacionalistes En tornar, intervingué en la fundació de l’Action Marocaine 1934 i, posteriorment 1937, de l’Istiqlāl, escissió de l’anterior partit Poc després fou deportat al Gabon 1937 De nou al Marroc 1946, esdevingué president de l’Istiqlāl càrrec que mantingué fins a la seva mort, però hagué d’exiliar-se 1947-53 Participà en el comitè d’alliberament d’Àfrica del nord i en la creació del Front National Marocain 1951 Després de la independència, fou nomenat president del…

Els membres fundadors foren l’Iran, l’Iraq, Kuwait, l’Aràbia Saudita —que té la clau de la majoria de les decisions, ja que disposa d’un terç de la producció total del càrtel— i Veneçuela Posteriorment, fins la dècada de 1970, s’hi afegiren Qatar 1961, Indonèsia 1962, Líbia 1962, els Emirats Àrabs Units 1967, Algèria 1969, Nigèria 1971 i l’Equador 1973 Té la seu a Viena Després de la conferència de Teheran del 1971 i la guerra araboisraeliana del 1973, els països de l’OPEP aprofitaren la forta dependència i vulnerabilitat energètica mundial respecte a llurs petrolis per a formar un càrtel de…