Resultats de la cerca

El 1945 fou nomenat comandant en cap de l’exèrcit de la república democràtica kurda de Mehab pel cadi Muhammad Razí, i s’enfrontà a l’acció dels anglesos El mateix any de fundar el Partit Democràtic del Kurdistan PDK, fugí a l’URSS 1946, d’on tornà a l’Iraq amb motiu del cop d’estat del 1958 i prestà suport a ‘Abd al-Karīm Kassem Negocià amb aquest les reivindicacions kurdes, sense èxit, i l’11 de setembre de 1961 s’alçà en una important revolta nacionalista enfront del govern iraquià Malgrat els tractats signats els anys 1966 i 1970, que reconeixien l’autonomia dels kurds, l’…

Llicenciat en dret 1959 per la Universitat de Bagdad, el 1954 fou elegit secretari general de la Unió d’Estudiants del Kurdistan El 1961 fou nomenat cap dels peixmergues “lluitadors per la llibertat”, branca armada del Partit Democràtic del Kurdistan PDK, les dissensions a l’interior del qual el portaren a fundar el 1976 la Unió Patriòtica del Kurdistan UPK, que en la guerra Iran-Iraq 1980-88 s’uní de nou amb el PDK contra Saddam Ḥusayn El 1991 fou un dels principals artífexs de l’alçament kurd contra el Govern de Bagdad Un any després de la guerra del Golf Pèrsic 1991,…

El seu pare era un destacat estudiós de l’Alcorà i, entre els seus títols en figurava un que el vinculava per descendència directa amb Mahoma Després de completar estudis teològics a Najaf, el 1966 es traslladà al Líban, d’on procedia la seva família Installat a Beirut, esdevingué un prominent líder religiós i obtingué un gran predicament amb les seves conferències i sermons, i una enorme influència tant al Líban com en diversos estats islàmics a través de la fundació de nombroses escoles religioses, obres i institucions caritatives Gran Aiatollà des del 1989, defensà la república islàmica de…

Fill de  Mustafà Barzani , visqué durant la infantesa a l’URSS, exiliat amb el seu pare El 1961 s’uní als peixmergues, la guerrilla kurda, i lluità contra el govern de l’Iraq Des del 1970, dins del PDK, participà en negociacions infructuoses amb Bagdad Després d’haver sobreviscut a un atemptat, succeí el seu pare al capdavant del PDK 1979, i els anys següents consolidà el seu poder al nord-oest de l’Iraq Tanmateix, el sorgiment d’una facció rival en el moviment independentista liderada per Ğalāl al-Talabānī , líder del Partit del Kurdistan Unit PKU donà lloc a una…

Una vegada esfondrat l’imperi Otomà, el panarabisme culminà amb la creació 1945 de la Lliga Àrab, encaminada a la salvaguarda de la independència i sobirania dels seus integrants, tot fent costat, alhora, als incipients moviments nacionalistes al nord d’Àfrica, sobretot Després de diversos intents no reeixits d’unificació per part d’alguns estats àrabs RAU, 1958-61 Unió Àrab de Jordània i Iraq, 1958 Federació de Repúbliques Àrabs de Síria, Líbia, Egipte i Sudan, 1971 Unió de Líbia i Egipte, 1973 Unió de Líbia i Tunísia, 1974 Unió de Líbia i Síria, 1980 Unió de Líbia i Marroc,…

De confessió xiïta, estudià a la Universitat de Bagdad, on es graduà en literatura Des del 1968, dins del Partit Islàmic Dawa, participà activament en el moviment xiïta clandestí oposat al règim de Saddam Ḥusayn Amenaçat de mort, el 1979 s’exilià i visqué successivament a Jordània, Síria, l’Iran i novament a Síria Arran de l’enderrocament del règim baasista de Ḥusayn 2003 i l’ocupació anglo-nord-americana de l' Iraq , retornà al seu país i formà part del comitè que perseguí alts càrrecs del Ba't Integrat amb el Dawa en la coalició xiïta Aliança Unida de l’Iraq, la…

Membre del partit Ba’t, participà en la fracassada conspiració contra Kassem 1959 i hagué de refugiar-se a Síria i, posteriorment, a Egipte Després del derrocament de Kassem tornà a l’Iraq 1963, però fou arrestat el 1963 pel fet de conspirar contra Aref i condemnat a dos anys de presó 1964-66 Esdevingué una figura influent al seu país després del cop d’estat del 1968, quan el Ba’ṯ assumí el control de l’Iraq Nomenat 1969 vicepresident del Consell de Comandament de la Revolució CCR, arran de la dimissió del president Bakr ocupà 1979 els càrrecs de secretari general…

Els membres fundadors foren l’Iran, l’Iraq, Kuwait, l’Aràbia Saudita —que té la clau de la majoria de les decisions, ja que disposa d’un terç de la producció total del càrtel— i Veneçuela Posteriorment, fins la dècada de 1970, s’hi afegiren Qatar 1961, Indonèsia 1962, Líbia 1962, els Emirats Àrabs Units 1967, Algèria 1969, Nigèria 1971 i l’Equador 1973 Té la seu a Viena Després de la conferència de Teheran del 1971 i la guerra araboisraeliana del 1973, els països de l’OPEP aprofitaren la forta dependència i vulnerabilitat energètica mundial respecte a llurs petrolis per a formar…

Fill d’un aiatollà, sostingué el règim de Mosaddeq 1951-53 Cap xiïta de l’Iran 1962, el mateix any s’installà a Qom, on criticà el sistema del xa Deportat per aquest a Turquia 1964, més tard passà a l’Iraq 1965 i França 1978 Des de l’exili conspirà contra la monarquia i fou la figura principal del moviment que la feu caure 1979 El mateix any instaurà a l’Iran la República Islàmica, règim teocràtic que perseguí tota oposició interna, especialment a partir del 1984, que el Partit Republicà Islàmic dominà totalment el parlament Khomeyni maldà posteriorment per estendre la revolució…

Estipula que els països signants no poden fornir o acceptar armes nuclears, ni cedir-ne o admetre'n el control Establert per iniciativa dels EUA, l’URSS i la Gran Bretanya 1968, no fou ratificat el 1985 per estats com la Xina, Sud-àfrica, França o Israel, que hi veien un intent de perpetuar l’hegemonia nuclear de les grans potències El 1987 fou ratificat per Espanya Vàlid per un període de 25 anys, no preveu cap limitació de l’armament existent ni del seu augment pels països que en tenen El tractat és verificat per l’Agència Internacional d’Energia Atòmica El 1991, inspectors de l’AIEA…