Desenvolupament enciclopèdic
L’origen del llibre, el primer que publicà una vegada tancat el conflicte amb la jerarquia eclesiàstica, es troba en el viatge que els redactors de la revista “La Creu del Montseny”, que el poeta dirigia, van fer al Matagalls el 1899, i representa el retrobament del poeta amb les terres d’on era originari, i d’on, durant els anys de conflicte, més aviat havia fugit. Aquest retrobament té, des d’un punt de vista estrictament literari, una notable importància, perquè bastirà de records, de nostàlgia, el gir poètic dels darrers anys, que té una de les seves més arrodonides mostres en aquest llibre. A més, Aires del Montseny fou editat, com a fulletó i com a llibre, per la revista “Joventut”, un dels nuclis més importants del modernisme, amb una portada d’Apel·les Mestres i il·lustracions de J. Brull, Lluís Graner, Simó Gómez, F. Sardà, M. Urgell i S. Junyent, entre d’altres. Era una mostra de reconeixement i d’adhesió al poeta per part de la joventut del moment. El llibre és, de fet, una antologia temàtica en la qual la dimensió geogràfica pren un sentit personal: és la terra natal, l’espai de la infantesa, el paradís perdut. Al pròleg, a través d’una glossa lliure de La pàtria d’Aribau, explica la significació mítica, col·lectiva i personal d’aquelles terres i justifica la seva dedicació a la poesia religiosa. El recull, però, és molt divers en temes, registres i formes poètiques: hi trobem des de poemes circumstancials o apologètics fins a goigs, cobles, romancets i llegendes. El nucli central és, sens dubte, el tema del paradís perdut, que pren una especial significació a l’entorn del motiu de la Creu —que corona el Matagalls—, al qual dedica les proses amb què tanca el llibre i que venen a arrodonir tota una temàtica que Verdaguer havia desenvolupat al llarg de tota la seva vida, des d’Idil·lis i cants místics fins al Canigó (una muntanya que viu, també, «a l’ombra de la Creu»), i, sobretot, a Flors del Calvari. Cal destacar-ne “Què és la poesia?”, una declaració poètica escrita el 1896, en ple conflicte, i que respon al replantejament que el poeta fa del sentit de la seva obra en els darrers anys de la seva vida, amb un retorn, en part gràcies a alguns ressons dels corrents espiritualistes del modernisme, al nucli més pur de la poètica romàntica, ja lluny del programa de la Renaixença.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Castellanos, J. (2002), p. 9- 15
- Farré i Vilalta, I. (2003)
- Molas Batllori, J. (19991).