Exercí d’eclesiàstic. Estudià al seminari de Vic i, entre el 1908 i el 1912, a les universitats de Halle i de Zuric, on fou deixeble de Jules Gilliéron i s’especialitzà en dialectologia i geografia lingüística. Es doctorà amb la tesi La frontera catalano-aragonesa (1914). Des del 1913 s’integrà a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, on fou impulsor del “Butlletí de Dialectologia Catalana” i membre adjunt de la Secció Filològica (1921-28). També fou membre de la Societat de Lingüística Romànica. Entre les seves nombroses publicacions destaquen l’Atles lingüístic de Catalunya (1923-64) i el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47), entre d’altres. També és autor d’una Gramàtica històrica del català antic (1931), que ja a l’època fou molt discutida. Així mateix és responsable d’algunes edicions de textos (com Les homilies d’Organyà, 1917) i d’un Diccionari de rims de Jaume March (1921). El 1932 trencà relacions amb l’IEC i en la postguerra exercí de professor a la Universitat de Barcelona i al seminari, al mateix temps que muntà a Sant Cugat un Institut de Cultura Romànica. La seva tasca es caracteritzà per la promoció dels temes de lingüística catalana entre els romanistes i per l’ús del català escrit com a llengua científica en les revistes internacionals. El 1963 publicà unes Memòries.