Vida i obra
Fill de Joaquim Rubió (que, el 1858, passà de la Universitat de Valladolid a la de Barcelona), es llicencià en filosofia i lletres (1876) i en dret (1888) en aquesta universitat. Orientat de primer, per influència dels professors Bergnes de las Casas i Ramon Garriga, a l’estudi de les literatures clàssiques, el 1878 es doctorà a la Universitat de Madrid amb un Estudio crítico-bibliográfico sobre Anacreonte y la colección anacreóntica, y su influencia en la literatura antigua y moderna (1879); sota el mestratge de Manuel↑Milà i Fontanals, s’inclinà per l’estudi de la literatura espanyola i la literatura catalana, i, influït també pels estudis juvenils del seu condeixeble i amic Marcelino Menéndez y Pelayo, inicià un diccionari de traductors catalans dels clàssics, que el portà a incorporar l’estudi de l’humanisme a Catalunya. Mentrestant, el 1880 fou nomenat auxiliar de la facultat de lletres de la Universitat de Barcelona, entre el 1882 i el 1884 ocupà interinament la càtedra de literatura general i espanyola de Milà i Fontanals, i definitivament el 1885, després de passar per la d’Oviedo. Feu alguns estudis d’història de la literatura castellana (El sentimiento del honor en el teatro de Calderón, 1882; Consideracions sobre els llibres de cavalleria, 1907; Breves consideraciones sobre Luis de León como poeta lírico, 1928), sovint relacionats amb la funció docent immediata (Sumario de la historia de la literatura española, 1901; Curso de 1902-1903. Lecciones de lengua yliteratura española, 1907; Programa de lengua y literatura españolas, 1919, 1925-26), o fets des de la perspectiva de la història literària de Catalunya (Impresiones sugeridas por el “Quijote”, 1905), a la qual dedicà de manera creixent les seves recerques, que li permeteren incorporar temes de la història literària medieval de Catalunya als seus programes docents. No aconseguí, tanmateix, la introducció d’estudis regulars i oficials de literatura catalana a la universitat, malgrat l’intent avalat per Manuel Duran i Bas, rector de la universitat, el curs 1897-98, en què reprengué el tema dels «caràcters generals de la literatura catalana» (exposat uns quants anys abans al Centre Excursionista de Catalunya, del qual fou membre i president), objecte al seu torn del discurs inaugural del curs 1901-02 de la universitat (“Caracteres que distinguen a la antigua literatura catalana”, 1901), inspirat en el de Milà del 1865. Completà i modificà la periodització de la literatura catalana proposada per Milà i abordà l’estudi de Ramon Llull, les cròniques (Estudi sobre l’elaboració de la Crònica de Pere el Ceremoniós, 1910), les novel·les Curial e Güelfa, que edità per primera vegada (1901), i Tirant lo Blanch (1907), després que, en el discurs d’ingrés a l’ABLB desenvolupés el tema d’“El renacimiento clásico en la literatura catalana” (1889, primera manifestació documentada i raonada de la consciència historiogràfica de la presència del corrent humanista a Catalunya), continuat en estudis posteriors, com Joan I humanista i el primer període de l’Humanisme català (1918). El 1883 havia fet els primers treballs importants sobre l’altra gran passió d’historiador, l’estudi de les relacions grecocatalanes medievals, que el portaren a l’estudi del grec modern i a establir relacions amb estudiosos grecs i d’altres països (visibles a l’Epistolari grec, començat a recopilar el 2006) i que són l’origen d’una llarga dedicació a establir les causes i els resultats d’una intervenció militar i administrativa de la Catalunya medieval a Grècia, tenint en compte el punt de vista dels cronistes medievals catalans i bizantins, la bibliografia recent i tota mena de documentació coetània, reunida al gran Diplomatari de l’Orient català (1301-1409) (1947), culminació d’una dedicació que comprenia més de cinquanta títols, entre els quals La espedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgadas por los griegos (1883), La Grècia catalana des de la mort de Frederic III fins la invasió navarresa (1377-1379) (1920), La llengua catalana a Grècia (1906), La Acrópolis de Atenas en la época catalana (1908), Paquimeres i Muntaner (1927), o, pòstumament, El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia (2001). Paral·lelament, Rubió, ajudat per deixebles dels Estudis Universitaris Catalans, als quals es vinculà amb entusiasme des del començament, el 1903, compilà dos volums de Documents per la història de la cultura catalana mig-eval (1907-21), instrument per a l’estudi de la literatura, en tant que fet històric, i, per això, inseparable de l’estudi de la cultura en totes les seves manifestacions. El 1907 participà directament en la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i de la seva biblioteca, concebuda com a biblioteca de conservació i per als estudis científics, especialment els humanístics. En els Estudis Universitaris Catalans, l’IEC i les seves publicacions trobà l’autonomia intel·lectual necessària per al creixement dels seus estudis catalans i, en el contacte directe amb col·legues i deixebles, consolidà i amplià una escola d’estudis històrics i literaris que, arrencant de Milà i Fontanals, ha tingut continuïtat fins als nostres dies, i que incloïa el seu fill Jordi↑Rubió i Balaguer. Si bé, d’acord amb la romanística del seu temps, tingué la literatura medieval com a objecte principal d’estudi i obvià la dels segles qualificats de «vulgars» i «trivials», considerà un deure i una necessitat, influït pel paper que hi tingueren el seu pare i Milà i Fontanals, estudiar la del temps de la Renaixença, des de l’òptica conservadora que impregnà tota la seva obra, amb articles i monografies referits a personatges rellevants (Aribau, Milà i Fontanals o el pedagog Ignasi Ramon Miró) i a d’altres amb els quals sostingué, a més, un intens epistolari (Costa i Llobera, Menéndez y Pelayo), o amb discursos i estudis que abordaven grans pa-norames (“Pròleg” al volum IV de Lo Gaiter del Llobregat, 1902; Noticia de algunos apologistas seglares contemporáneos de Balmes, 1910; “Discurso de contestación” al de José Jordán de Urríes, 1912, sobre els inicis del romanticisme a Catalunya; La Escuela histórica catalana, 1913; El Dr. D. Manuel Milá y Fontanals. (Su época y su magisterio), 1919). Donà notícia sistematitzada de les publicacions sobre llengua i literatura catalanes del 1888 i del 1890, publicà alguns articles de crítica literària (com ara “Breus observacions sobre la moderna novel·la grega”, 1881), necrologies i cròniques erudites i de la vida acadèmica. Publicà un llibre de poemes, Records del Montnegre (1897), i alguns poemes solts, i traduí al català la novel·la Lukís Laras, de Vikelas (1881), i, al català o al castellà, poemes d’Anacreont, Safo i Heine, i diversos narradors grecs contemporanis (Novelas griegas, 1893). Reflectí la preocupació per la situació de la llengua, que no havia de quedar relegada als usos poètics, a l’article “Un cop d’ull sobre el passat i el present de la llengua catalana” (1889), al discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona del 1907 i al d’ingrés a la Real Academia Española (“Del nombre y de la unidad literaria de la lengua catalana”, 1930). Estudios hispano-americanos (1923) recull part de la col·laboració, a partir del 1889, en periòdics i revistes colombians, deguda a la seva relació amb personalitats de la cultura i la política, reflectida en l’Epistolario de Miguel Antonio Caro y otros colombianos con Joaquín Rubió y Ors y Antonio Rubió y Lluch (1982). Fou cònsol de Grècia i de Colòmbia a Barcelona, membre numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid. Deixà inèdites unes abundoses notes de records personals.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Ayensa, E. (2004)
- Ayensa, E. (2005)
- Balcells, A. (2001)
- Guilleumas, R. (1957)
- Guzmán Esponda, E. (1982), p. 13-65
- Malé i Pegueroles, J. (2002)
- Malé i Pegueroles, J. (2003)
- Malé i Pegueroles, J. (2004), p. 51-65
- Massot i Muntaner, J. (2006), p. 101-138
- Massot i Muntaner, J. (20073), p. 130-140
- Molas Batllori, J. (19862), p. 257-276
- Molas Batllori, J. (2001), p. 5-7
- Nicolau d’Olwer, Ll. (1958), p. 29-66
- Solà i Farrés, E. (1988).