Desenvolupament enciclopèdic
L’obra ha tingut cinc edicions amb variants que han modificat les narracions o bé n’han augmentat el nombre. Així, els vint-i-set contes de la primera edició foren ampliats amb quatre de nous a la segona (1950). En la tercera (1975), hi inclogué una narració que funciona a mode de proemi (“L’home jove i el vell”), on l’autor dramatitza la història textual del llibre i la seva evolució com a escriptor. El recull, tal com el presenta revisat després de les successives edicions, no és exactament el mateix que el del 1935, ja que Espriu no es limità a polir-lo formalment, sinó que canvià el sentit d’algunes narracions per tal de cercar lligams amb la resta del seu univers literari, que plantejà de manera unitària. Al pròleg afegit el 1975 en segueix un altre, sense títol, on es presenta Ariadna, que hi funciona com a encarnació de la literatura. És ella qui guia el lector, que és convidat a endinsar-se en el laberint de la vida, i el protegeix del Minotaure, la mort. Les narracions que segueixen descriuen l’espectacle del món tal com l’entén Espriu, que acota amb uns entorns geogràfics molt precisos, als quals assigna noms mítics: Sinera (Catalunya), Lavina (Barcelona) i Konilòsia (Espanya). D’aquesta manera incorpora, tot subjectivitzant-la, la realitat immediata al seu particular univers poètic. Un món, però, on els homes són éssers grotescos, atitellats i, per tant, antipsicològics; i la seva vida esdevé un espectacle de putxinel·lis que el titellaire-narrador representa per al lector. En aquest sentit, s’hi percep la influència de Valle-Inclán. Imbuït d’un fort escepticisme, que el fa caure en aparents contrasentits, i el torna extremament crític respecte de quasi totes les actituds que hi exposa, Espriu estructura un repàs grotesc de diverses esferes de la realitat immediata: hi ataca amb contundència el catalanisme de dreta (“Els subalterns”); critica l’esnob societat europea, que tendeix a la deshumanització; parodia les institucions socials o el prototipus de dona burgesa; satiritza la construcció de guetos d’ortodòxia intransigent amb les noves idees (“D’ortodòxia”), o bé que tendeixen a l’adulació dels líders intel·lectuals (“Teoria de Crisant”), i hi ridiculitza la insensibilitat de certs intel·lectuals viciats per unes teories que ja no tenen connexions amb la realitat (“L’escapçat”), com els mètodes psicoanalítics (“Mamà més ti bemol!”). Però també censura la manca de caritat i la mesquinesa de les classes baixes (“El cor del poble” o “Mort al carrer”) o la pèrdua de referents culturals propis, a causa de l’alienació que suposa la revolució tecnològica (“Les figures de pessebre”). No obstant això, el tema capital, el mateix que presideix tota la seva obra, és la mort, present d’una manera o d’una altra en bona part de les narracions del llibre. “Thànatos”, que narra la història d’un traspàs, i “Psyqué”, centrat en el tema de la transmigració de l’ànima, en són els exemples més evidents. Ariadna al laberint grotesc ocupa un lloc central en la prosa d’Espriu i, ja en l’edició del 1935, obrí nous camins en la narrativa catalana.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Benet i Jornet, J.M. (1976)
- Cornadó, M.P. (1985)
- Delor i Muns, R.M. (1990)
- Delor i Muns, R.M. (19931), p. 229-295
- Martínez-Gil, V. (2003)
- Triadú, J. (19852)
- Vallverdú, F. (19682), p. 177-187
- Vidal i Alcover, J. (1974), p. 59-65
- Vilanova, A. (1973), p. 257-260.