Vida i obra
Fundador del Liceu Dalmau (1919) d’ensenyament mitjà i d’idiomes, que fou clausurat el 1939 i el 1940 passà a ser l’Institut Belpost-Tecnopost d’ensenyament per correspondència. Fou el creador del primer mètode de taquigrafia aplicat al català —exposat a Taquigrafia catalana (1935)—, membre del Consell Superior de Cultura de la República (1938) i un dels principals impulsors de l’esperantisme a Catalunya. Publicà un gran nombre d’articles en favor de la normalització del català i la promoció de l’esperanto, i prop d’unes tres-centes col·laboracions de caràcter pedagògic, filosòfic, propagandístic i lingüístic en revistes i diaris com “Clarisme”, que el 1933 ell mateix fundà i dirigí, “El Diluvio”, La Publicitat, La Veu de Catalunya, La Revista, La Nova Revista, “Mirador”, La Publicitat, “Raixa”, entre d’altres, on acostumava a utilitzar els pseudònims Llibertadà i Poli Glot. A cavall entre l’ideari noucentista i l’idealisme de la doctrina anàrquica, que prioritza l’ús d’una llengua que agermani la humanitat, la seva obra tendeix a fer confluir universalisme i catalanisme. En són exemples l’assaig Polèmica (1934), redactat en forma epistolar —amb Mercè Rodoreda, Carles Valera i José Ortega y Ga-sset com a interlocutors—, i la proposta exposada a Poliglotisme passiu (1936). També és autor d’Aclariments lingüístics (1962) i de diversos manuals i tractats pedagògics. Així mateix publicà tres novel·les: Seny i atzar (1932), Una altra mena d’amor (1933) i Sinceritat (1936). En deixà una d’inèdita (Esma —o Barcinitisme—, 1945). Totes, d’una forta voluntat polemista i de caràcter filosoficopsicològic, recreen la mateixa doctrina i les teories dels seus articles.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Solé i Camardons, J. (19931)
- Solé i Camardons, J. (19932)
- Solé i Camardons, J. (19982).