Desig

Obra de teatre de Josep M. Benet i Jornet, publicada el 1989.

Desenvolupament enciclopèdic

Explora els mecanismes ocults de la incomunicació humana i tracta de les relacions afectives, la inexorabilitat del temps i la impossibilitat d’assolir la felicitat. Una parella maduraarriba a la seva segona residència, situada en una urbanització solitària, una tarda freda i plujosa. Quan va a l’híper, Ella recull L’Home que s’ha quedat en pana a la carretera i el duu a un self-service on La Dona li explica un amor apassionat de joventut. De tornada a casa, Ella fa balanç de larelació conjugal amb El Marit; de nit, retroba L’Home en el mateix punt de la carretera i s’acara novament a La Dona. En una atmosfera densa i enigmàtica, Ella viu amb fàstic i tedi la quotidianitat domèstica i, com altres personatges benetians, té ganes de fugir del medi que l’ofega. En canvi, El Marit estima aquesta quotidianitat i reprimeix el secret desig que sent per Ella. Com a contrapunt, La Dona accepta la fugacitat de la plenitud del desig viscut temps enrere (amb Ella), mentre que L’Home valora la bellesa efímera del temps (que la malaltia limita de manera irremeiable). El desig, l’amor entès com a passió intensa, és l’únic que perviu, i, com a motiu temàtic, relliga les experiències distintes de tots quatre personatges. Amb la intenció de suggerir més que no pas d’explicitar la realitat, alterna cinc diàlegs—que objectiven la relació amb els altres i l’entorn— i quatre monòlegs —expressió de la subjectivitat de cada personatge— en una estructura travada i simètrica. Influïda per la dramatúrgia de Harold Pinter, té com a antecedent La fageda (1977), i, en clau de comèdia, Ai, carai! (1988), totes dues del mateix Benet i Jornet. Reprèn, també, algunes de les obsessions de l’autor (la malaltia terminal, la necessitat dels afectes o la fal·làcia de la felicitat) i atorga valor simbòlic a una sèrie d’objectes d’ús quotidià (el telèfon, l’enformador o el rellotge). Fou estrenada, amb direcció de Sergi Belbel, al Teatre Romea de Barcelona, el 1991. Obtingué el premi Crítica Serra d’Or 1990 i el Nacional de literatura 1989-90, atorgat per la Institució de les Lletres Catalanes. Ha estat traduïda a l’alemany, a l’anglès, al castellà, al francès, al polonès i al portuguès.

Bibliografia
  1. Batlle i Jordà, C. (1991)
  2. Batlle i Jordà, C. (20011), p. 93-119
  3. Gallén, E. (19912), p. 19-25
  4. Morell i Montadi, C. (1996), p. 57-76
  5. Sirera, R. (1993).
Vegeu bibliografia