Desenvolupament enciclopèdic
Malgrat que ha estat atribuïda tradicionalment a MiquelComalada, de l’orde de Sant Jeroni, hi ha molts indicis que permeten pensar en una autoria franciscana. De fet, l’edició barcelonina consisteix en un abreujament d’una obra més extensa que devia dur pròpiament el títol d’Espill de la vida religiosa, que cal considerar perduda. L’obra finalment impresa incorpora, però, el pròleg —d’autor diferent del del cos del relat— escrit per a l’original més extens. Una nota al final de l’imprès aclareix l’operació editorial, que sembla inequívocament franciscana. La novel·la publicada es compon de dues parts: la primera exposa el pelegrinatge al·legòric del protagonista, Desitjós, cap a la contemplació de Déu, mitjançant l’estada a la Casa d’Humilitat, el periple pel Camí de Paciència i, finalment, l’accés a la Casa de Caritat, on contemplarà Déu; s’hi relata també l’itinerari contraexemplar de Bé Em Vull, qui per comptes d’assolir la Casa de Caritat ateny la de Supèrbia; la segona part, que manté el mateix esquema al·legòric, és de fet un tractat d’oració metòdica i porta per títol Llibre d’Amor. Mitjançant el recorregut mental per un psaltiri musical, ofereix un entramat mnemotècnic per a contemplar de manera sistemàtica. L’obra es clou amb una oració que el protagonista adreça a Déu en l’hora de la mort. La tria del vehicle novel·lesc per a difondre un ensenyament doctrinal és d’ascendència lul·liana, com també ho són altres aspectes formals i de teoria contemplativa. De fet, Desitjós i el Tirant constitueixen els únics exemples antics d’influència literària de Llull. L’obra és d’una complexitat estructural remarcable i és escrita en un llenguatge planer, amb encertades comparances i diàlegs vius, i és narrada amb habilitat per mantenir l’interès del lector. A part de la influència lul·liana i de l’al·legorisme (el qual permet a l’autor descriure els processos psicològics del protagonista en forma narrativa), és perfectament perceptible l’influx de l’espiritualitat devocionalista de l’època, afectiva i antiintel·lectual. Ben analitzats, els components moderns de l’obra superen del tot els que la vinculen a la cultura medieval. La novel·la fou reeditada en català a València (1529), en un context clarament renaixentista i d’espiritualitat renovada. Obtingué una difusió extraordinària arreu d’Europa, amb prop de cent versions conegudes a més de deu llengües al llarg de l’edat moderna. És especialment rellevant la seva difusió en terres protestants. A partir de la primera edició castellana (1533), se l’apropià l’orde de Sant Jeroni, encara que hi hagué més intents d’apropiació en altres contrades.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Alcina, L. (1961)
- Bover i Font, A. (1981), p. 129-138
- Bover i Font, A. (1982), p. 187-306
- Bover i Font, A. (1998), p. 93-100
- Bover i Font, A. (20031), vol. I, p. 47-58
- Bover i Font, A. (20051), p. 45-67
- López Estrada, F. (1972)
- Rafanell, A. i Valsalobre, P. (1999)
- Ricart, D. (1965)
- Valsalobre, P. (2001)
- Valsalobre, P. (2009).