Eclesiàstic, dirigí el col·legi, després seminari menor, de Prada a partir del 1815 i el de Ceret entre el 1829 i el 1831; més endavant ensenyà en altres centres i exercí el ministeri pastoral, fins que, el 1855, tornà al seu poble natal. Bon coneixedor de la prosòdia catalana i de recursos i temes poètics universals, que adaptà als seus objectius apologètics, pastorals i litúrgics, publicà a Avinyó i a Puigcerdà una Nova col·lecció de càntics espirituals sobre les principals veritats catòliques, dedicats als pàrrocos i missionistes (1841). Consta d’un preludi i de trenta-vuit cants religiosos de diferent metre, que remeten, la majoria, als càntics francesos de Sant Sulpici (que havien estat traduïts al català el 1826), i a goigs i altres melodies populars, religioses i profanes, d’origen català o castellà.