Evocació de la vida de dues famílies de Barcelona, des de la perspectiva dels pares i dels fills, que abraça des d’uns orígens menestrals fins a una ascensió econòmica i social; es tracta d’una evolució clarament datada, des del final dels anys vint a l’inici dels seixanta, que reflecteix l’antagonisme radical existent entre dues generacions, visible en el seu comportament, en els seus models i en els seus valors, que desemboca en la fugida dels joves.
La novel·la es divideix en cinc capítols llargs o llibres independents, escrits en primera persona per Bruno Quadreny i Jordi Llovet (els cadells) i pels pares del primer, Amèlia i Xim (els grans). Pel que fa als pares, evoquen la vida de barri d’abans de la guerra, alegre i despreocupada, amb diversions i balls populars, sobretot pel que fa al pare, inconscient i egoista, mentre que la mare treballa de modista per acomplir els seus propòsits de millora personal i familiar; l’ascensió social i econòmica, en la postguerra, per uns camins poc ortodoxos, assenyala uns canvis radicals i un progressiu enfrontament amb el fill; de fet, molt conservadors, els grans se situen al costat dels vencedors, amb els quals han aconseguit el seu ideal: benestar econòmic i ordre social. Bruno, en canvi, el protagonista, recorda la seva infantesa solitària i ensopida, en la qual la mare, dona molt atractiva i coqueta, esdevingué una veritable obsessió; per defugir la grisor de l’època franquista, marcada per la repressió religiosa, especialment visible l’aspecte sexual, Bruno es refugia en un món imaginatiu i personal, poblat pels seus ídols del cinema —amb una gran importància— i pels herois dels còmics, les formes populars que més l’atreuen, mentre busca donar un sentit a la vida, a través de l’amor, cosa que resulta impossible. Jordi, l’amic interessat per la pintura i enamorat de Bruno, confessa al final la seva homosexualitat, que topa amb les expectatives familiars. Els cadells, finalment, opten per la fugida d’un ambient sense expectatives, marcat per la vulgaritat i fins i tot per la crueltat; d’aquesta manera s’exposa un trencament generacional i una aposta pel desordre, amb la tria d’uns camins personals més lliures.
La novel·la vol recollir la confessió d’una generació, com ho exposa una de les dues dedicatòries: «A tots els que tenien vint anys el dia que va morir Marilyn.» Paral·lelament, Moix fa també un retrat de Barcelona, de gran importància per a Bruno, a la qual se sent lligat per un sentiment d’amor i d’odi. Representà la consagració de Terenci Moix i ha estat considerada la millor novel·la entre el 1964 i el 1970, amb una clara voluntat de trencament i d’innovació. Ha estat traduïda al castellà i al francès.
Bibliografia
- Cassany, E. (1996): “Pròleg”, dins Moix, T.: El dia que va morir Marilyn. Barcelona, Edicions 62.
- Forrest, G.S. (1977): “El mundo antagónico de Terenci Moix”. Hispania, 60.
- Sullà, E. (1975): “El viatge a Ítaca: reflexió entorn de la novel·lística catalana més recent”. Els Marges, 3.
- Triadú, J. (1982): La novel·la catalana de postguerra. Barcelona, Edicions 62.