Desenvolupament enciclopèdic
El protagonista de la novel·la reviu un episodi cabdal de la seva vida, la coneixença d’Alexis, un adolescent en estat de gràcia, expressió d’una bellesa perfecta que el colpí i sotragà pregonament. Es tracta d’un sacerdot rural, de poca salut, però amb una sensibilitat tan extraordinària que el fa capaç de gaudir de la bellesa fins a nivells convulsius. L’episodi que reporta fou de curta durada, però d’efectes trasbalsadors. A la vegada, aquest sacerdot és un poeta i un humanista, traductor del poeta llatí Domici Mars, del qual apunta que podria tractar-se d’un pseudònim de Virgili en el seu vessant eròtic i sensual. La novel·la, doncs, presenta un narrador i protagonista ambigu i obligat a moure’s entre forces contràries: entre el Virgili bucòlic i el seu revers sensual, Domici Mars, i la tensió entre el Déu del seu ministeri i els déus de la bellesa. Es tracta d’un sacerdotexemplar, en termes generals, que només trontolla per l’impacte de la bellesa. El seu drama, doncs, és al llindar entre el cos i l’esperit, i si, d’entrada, Alexis és l’àngel que harmonitza la perfecció interior i l’exterior, una bellesa que és també bondat i veritat, el conflicte sorgeix quan el cos demana participar en un banquet que va més enllà de l’esperit, quan l’enamorament no pot mantenir-se dins dels cànons prims d’una moral de sacerdot. Estructuralment, Els déus inaccessibles és la història d’un memorialista minuciós, un text guardat en les pàgines d’un quadern de comptabilitat que un amic antiquari ha fet a mans del novel·lista que signa l’obra i que n’esdevé el transcriptor. El desenllaç, però, desmunta l’edifici memorialístic: una carta d’Alexis i un epíleg del transcriptor capgiren del tot la història narrada. La carta de l’adolescent converteix les angoixes del sacerdot en una frustrada història d’incomunicació, i l’epíleg del novel·lista ho acaba de tancar amb un interrogant no exempt d’ironia: tot és literatura, i el pobre sacerdot, reclòs en la solitud d’un món a pagès on mai no succeïa res, cercà refugi en el món dels llibres, s’abocà a escriure una història i a inventar uns personatges. La crítica ha tendit a veure Els déus inaccessibles com un doble homenatge de Miquel Àngel Riera a La mort a Venècia, de Thomas Mann, i a San Manuel Bueno, mártir, de Miguel de Unamuno. Alexis sembla manllevat del Tazio dibuixat per Mann: dos adolescents en estat de gràcia, personificació de la bellesa absoluta, i el sacerdot narrador, personatge d’una gran complexitat interior, pot recordar l’angoixada experiència d’Unamuno a San Manuel Bueno, mártir.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Gilabert Barberà, P. (1993)
- Rosselló Bover, P. (19871)
- Seguí i Trobat, G. (1990).