Els vells

Obra de teatre d’Ignasi Iglésias, estrenada el 6 de febrer de 1903, i publicada aquell mateix any.

Planteja el conflicte de Joan i Valeri, dos obrers vells que són despatxats de la fàbrica on treballen per causa de la seva edat, i que es veuen en una situació difícil per a continuar vivint. En el primer acte es planteja el conflicte, quan els protagonistes han de comunicar a les seves famílies que s’han quedat sense feina. Joan i la seva dona Úrsula poden comptar per a sobreviure amb el sou de la seva filla Engracieta i del promès (Agustí), el qual ja manté el seu pare (Xalet), que no pot treballar. En canvi, Valeri i la seva dona (Susanna) no tenen fills que els puguin ajudar. Al segon acte, al matí següent, Joan no es resigna i vol recuperar el lloc de treball. Però quan l’Agustí reflexiona en veu alta sobre la duresa de la vida obrera, l’Engracieta malinterpreta que no es vol casar amb ella perquè Xalet l’ha convençut que el mantingui només a ell. El malentès esperona Joan a organitzar-se amb els altres obrers vells despatxats. Al tercer acte té lloc la reunió dels obrers, els quals deixen Joan sol amb la seva revolta. Ell s’enfurisma, decideix actuar en solitari i aconsegueix reconciliar Agustí i Engracieta, tot i que l’exaltació creixent li acaba provocant la mort.

A través del desequilibri entre la consciència de Joan, que el porta a una acció d’implicació col·lectiva, i la impossibilitat de la intervenció individual, l’obra retrata el desemparament de la classe obrera i les dificultats d’una organització solidària per a millorar-ne les condicions de vida.

Escrita dins les coordenades del teatre d’idees del modernisme, l’obra presenta uns personatges traçats esquemàticament i posats en situacions dramàtiques, al servei de la presentació d’un conflicte que implica un missatge ideològic. Hi queda patent la influència d’Ibsen, tot i que Iglésias prioritza més el component social. L’obra, que il·lustra una evolució de l’autor cap a plantejaments menys radicals i solucions sentimentals, és de les que van resultar-li de més èxit. Va ser traduïda al castellà (estrenada a Madrid el 1905) i al francès (estrenada a París el 1908).