En defensa pròpia

Articles vindicatius de Jacint Verdaguer, enfrontat amb el marquès de Comillas i el bisbe de Vic, publicats a la premsa de Barcelona, en dues sèries, els anys 1895 i 1897.

Desenvolupament enciclopèdic

L’autor, amb un gran domini de l’estil polèmic i amb una visió sense matisos ni concessions del seu cas escandalós, hi narra la seva vida de servei i d’amistat a la casa López, i de col·laboració en les empreses religioses i patriòtiques del bisbe de Vic. Tot això en contrast amb l’expulsió del càrrec, del palau dels Comillas i de Barcelona, la reclusió a la Gleva, l’intent d’ingressar-lo com a dement, la condemna del tribunal eclesiàstic de retirar-li les llicències sacerdotals i, en fi, la campanya de desprestigi i d’assetjament econòmic. La primera sèrie consta d’un breu comunicat, publicat el 17 de juny a “El Noticiero Universal”, i d’onze articles que aparegueren a “La Publicidad” entre el 6 d’agost i l’1 de setembre de 1895 amb la rúbrica Un sacerdot calumniat. A latardor d’aquell mateix any, a iniciativa de «varios amigos de mosén Verdaguer», l’editorial L’Avenç els aplegà en un opuscle, revisats per l’autor i acompanyats de la traducció castellana i de quatre poesies, amb el títol Mossèn Jacinto Verdaguer en defensa pròpia. La segona sèrie es publicà entre el 5 d’agost i el 21 de setembre de 1897 amb la rúbrica Un sacerdot perseguit a dos periòdics alhora, “La Publicidad” i “La Opinión”. Molt més extensa i construïda que la primera, consta de vint-i-sis articles, precedits d’una nota en què l’autor justifica la represa en l’incompliment per part del bisbe de Vic de la promesa d’aixecar la suspensió a divinis. Es tancà a causa de la fi del conflicte, però no s’adjuntà amb la primera i no es publicà fins alguns anys després de la mort de l’autor. Aquests escrits, que l’autor anomena “cartes”, tenen l’origen en la irrenunciable necessitat de l’autor d’explicar-se davant de l’opinió pública, documenten el cas Verdaguer des del punt de vista del protagonista i són literàriament tan reeixits, tan eficaçment comunicatius, que es considera que amb aquestes cartes el català modern fa una entrada triomfal en la prosa periodística de qualitat. La claredat expositiva, l’habilitat argumentativa contra els adversaris i la naturalitat de l’estil, sempre elevat, són algunes de les qualitats d’aquests escrits que revelen la complexitat de l’obra de l’escriptor, capaç de la més alta poesia mística i de la pugnacitat més bregosa.

Bibliografia
  1. Torrents, R. (19951), p. 311-331.
Vegeu bibliografia