Cursà estudis de ciències de la informació. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació (El Temps, El Periódico, Jano, Woman, La Vanguardia, Ara, Time Out Barcelona, Nació Digital, Catalan International View, etc.) i ha estat membre del col·lectiu Germanes Miranda. Fou sotscap de cultura i coordinadora del suplement cultural del diari Avui, on treballà del 1988 al 2010, i col·laboradora a Catalunya Ràdio (1992-2022) i RAC1.
Ha publicat el llibre d’entrevistes Què pensa Mikimoto (1997) i les novel·les La noia del temps (juvenil, 1997, premi El Vaixell de Vapor 1996), Alícia al país de la televisió (1999, premi Marià Vayreda) i Una victòria diferent (2002, premi Josep Pla). També és autora de No sóc obsessiva, no sóc obsessiva, no sóc obsessiva: Dèries, plaers i addiccions d’una lectora desacomplexada (2003), Els fantasmes no saben nedar (2004), Supermare treballadora i altres estafes (2005), La feina o la vida. Certeses (provisionals) d’una mare desacomplexada (2010), Petita història de Barcelona (2012), Marta Rovira, cada dia més a prop (2014) i Aterratge (2023, premi Setè Cel de Salt 2024). Amb il·lustracions d’Eva Armisén ha publicat Evasions (2018) i Com abans de tot (2021).
L’any 2025 publicà l’assaig Difamació, llibre que revisa l’escarni públic que patí, juntament amb el seu marit, el periodista Carles Capdevila, per una sèrie d’articles difamatoris, i analitza com funciona la difamació, els límits de la llibertat d’expressió, i els mecanismes de deslegitimació i deshumanització que fan possibles després l’escarni i la humiliació.
L’any 2006 li fou atorgat el premi Atlàntida per les seves cròniques sobre el llibre català, publicades a l’Avui.
El 2014 impulsà i edità la publicació digital cultural Catorze, un projecte guardonat amb el premi Lletra (2015), el Premi Nacional de Cultura (2018), el Marta Mata (2020) i el Lletra Nacional (2023), entre d’altres.