Vida i obra
Doctor en dret, fou catedràtic de dret civil a la universitat d’Oñati (Guipúscoa) (1897). En el seu exercici com a jurista, es destacà especialment per la seva defensa del dret català des de càrrecs en institucions diverses. Presidí també el Centre Excursionista de Catalunya (1927-31). De jove publicà diverses obretes de caràcter social influïdes per l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, en part recollides a Cuentos socials (1893), i també la novel·la Miquel Grau (1894). Estigué vinculat a algunes de les plataformes del noucentisme i arribà a constar com a director de la revista “Empori” (1907-08). Compta amb una extensa bibliografia de temes jurídics, amb títols com El testament parroquial (1927), L’esperit del dret públic català (1932, reeditada el 1963), La llei de la família catalana (1935), El règim successori català (1938) o El dret canònic, primer supletori català (1956), entre molts d’altres. Després d’una estada professional a Ginebra publicà també Les minories nacionals i la Societat de Nacions. Punt de vista català sobre el procediment de protecció de les minories nacionals (1929, editat en diverses llengües). Així mateix, exercí com a comentarista polític, especialment a propòsit del debat sobre l’Estatut de Catalunya del 1932, en revistes com “Claris” (1932) i “Clarisme” (1933). També és de destacar el seu assaig Crisi de l’edat moderna (1956) i les narracions a propòsit de la seva experiència com a excursionista: Records d’excursió (1951, reeditades el 2003). Deixà, inacabades, les seves memòries, titulades Relació de fets.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Badia, B. (2004)
- Parés i Maicas, M. (1967).