Francesc Pelai Briz i Fernández

(Barcelona, 1836 — Barcelona, 1889)

Poeta, dramaturg, narrador, folklorista, editor de textos i traductor.

Vida i obra

Adoptà el nom de Francesc Pelai, malgrat haver-se-li imposat els de Francisco d’Assís, Pelàgio i Joan. Obtingué el grau de batxiller en filosofia i lletres (1856) i feu estudis de dret, que abandonà el 1860. De ben jove manifestà una forta vocació literària, que complementà al llarg de la vida amb un intens activisme patriòtic i cultural. En una primera època, en què usà el català i el castellà, feu col·laboracions periodístiques i literàries a diverses revistes i publicà, entre altres obres, el poema Lo fill dels hèroes (1860), la novel·la en castellà Norma, o La sacerdotisa de la Isla de Sen (1862), una traducció catalana de Mireia de Mistral (en volum el 1864) i traduccions castellanes de literatura universal. A Lostrobadors moderns (1859) donà a conèixer els seus primers poemes catalans i el 1861 inicià la seva participació als Jocs Florals de Barcelona. L’abandó del castellà a partir del 1865 marcà l’inici d’una segona etapa caracteritzada per la defensa de l’ús exclusiu del català i per una incansable militància a favor de la Renaixença. Fundà i dirigí l’anuari Calendari Català (1865-82) i la revista “Lo Gai Saber” (1868-69, 1878-83), des d’on defensà un catalanisme avançat per a l’època. El 1869 obtingué el títol de mestre en gai saber als Jocs Florals i el 1875 en fou president. Fou autor d’una extensa obra literària de caràcter romàntic que abastà, amb resultats desiguals, els més diversos gèneres. Com a poeta utilitzà alguna vegada el pseudònim de Lo Trobador del Montseny i publicà diversos reculls de poesia floralesca (entre d’altres, Lo brot d’acs, 1866; Flors i violes, 1870; Primaveres, 1881), un llibre de balades i tres poemes llargs (La masia dels amors, 1866, d’influència mistraliana, i els poemes èpics L’Orientada, 1881, i Cap de ferro, 1889). En prosa escriví la novel·la històrica Lo coronel d’Anjou (1872) i narracions de base costumista i folklòrica, recollides a La panolla (1873) i La roja (1876). Per al teatre, entre altres obres, escriví els drames La creu de plata (1866), Bac de Roda (1868) i Miquel Rius (1870) i les comèdies Las males llengües (1871) i La pinya d’or (1878). El patriotisme fou el mòbil principal de la seves activitats divulgatives com a folklorista (Cançons de la terra, cinc volums, 1866-77; Endevinalles populars catalanes, 1882) i com a editor de textos catalans medievals (les Obres d’Ausiàs Marc, 1864; Lo llibre de les dones de Jaume Roig, 1865; Lo llibre dels poetes, 1867, i Jardinet d’orats, 1869). Conreà també la literatura didàctica per a infants (als reculls de rondalles i consells en vers Lo llibre dels àngels, 1865, i a Lo llibre dels nois, 1871); escriví l’opuscle Quatre paraules sobre el llibre de D. V. Almirall “Lo catalanisme” (1886) i, a La Il·lustració Catalana (1884 i 1886), donà fragments d’unes extenses memòries.

Bibliografia
  1. Panyella, R. (2004)
  2. Panyella, R. (2006), p. 62-88
  3. Vallès, E. (1922), p. 5-10.
Vegeu bibliografia