Gaietà, el pastor, fa en la novel·la el paper de guia i protector de Mila, que l’acompanya pels racons de la realitat agressiva en què es troba, representada per les muntanyes, les quals coneix pam a pam. Gaietà, que ha aconseguit guanyar-se la confiança de la seva protegida, opta per introduir-la en el paisatge —que per a ella és desconegut i hostil— a partir de les llegendes que expliquen els orígens mítics de cada indret. Així aconsegueix, a partir del relat, apaivagar el neguit, en una concepció de l’art com a filtre de la realitat, ja que la fa comprensible i amable. Les rondalles que explica són la traducció estètica de la relació dels homes amb la terra i, per tant, esdevenen una viva manifestació de l’art primitiu, gràcies al qual Mila pot percebre aquella realitat que no és visible als sentits. Per això, a causa d’aquesta tendència a l’espiritualització, Gaietà es mostra especialment afecte amb tots els elements religiosos de l’ermita, inclòs sant Ponç, que tanta angúnia causa a Mila. La seva darrera lliçó, la hi donarà durant l’ascensió al Cimalt, on Mila podrà contemplar, des de dalt, el xoc entre la realitat tal com és i la representació que se’n feu mercès a la paraula del pastor. Finalment, mor en estranyes circumstàncies durant una forta tempesta. Gaietà representa la consciència artística que defineix l’home superior, que és capaç d’interpretar el món de manera suggestiva i imaginativa, com un acte de nova creació. És, en definitiva, la imatge del poeta, que inventa històries i dona nom a les coses. Per això la novel·lista, en les intervencions directes del pastor, empra un llenguatge d’una gran força creativa, que fa una sensació de dialecte viu, que, de fet, és una amalgama de formes dialectals de procedència diversa. Per tot plegat, Gaietà es presenta com el personatge oposat a Matias, el marit de Mila, un individu panxacontent, abúlic i sense voluntat, i a l’Ànima, un ésser primitiu, que representa el món de la matèria, de l’instint salvatge i agressiu.