Gentil és un personatge de ficció creat per Verdaguer a partir de la llegenda del cavaller d’Enveig, que és a l’origen de la fundació del monestir de Cuixà (Canigó, cant IX). Tot just armat cavaller, el seu pare, Tallaferro, i el seu oncle Guifré, condemnen el seu amor per la pastora Griselda i li confien la defensa del castell estratègic de Rià. Però, a la nit, contemplant les congestes del cim del Canigó, l’escuder l’enganya dient-li que les congestes són talismans que li faran possible l’amor de Griselda. Gentil emprèn l’ascensió al cim i, en arribar-hi, és víctima de l’encís de↑Flordeneu, que ha pres la forma de Griselda. S’abandona als seus encants i s’oblida dels seus deures de cavaller. Per això Guifré l’estimba en el moment en què el jove cavaller i Flordeneu celebren el nuviatge. La guerra canvia de signe i els vencedors celebrenla victòria, però els dos comtes germans s’enfronten, i el tercer germà, Oliba, abat de Ripoll, els reconcilia i imposa a Guifré la penitència expiatòria de fundar el monestir de Sant Martí de Canigó i d’enterrar-hi Gentil, el qual, així sublimat, esdevé fonament de reconciliació. Gentil representa en un sol personatge l’heroi i l’antiheroi, el guerrer que no acompleix cap gesta de guerra, l’enamorat que veu frustrar-se l’amor. En la seva duplicitat típicament romàntica i la seva vaguetat típicament verdagueriana, és el símbol de l’existència de Verdaguer, partida entre el somni i la realitat, entre el món de les seves aspiracions reprimides i el món dels seus deures interioritzats. Gentil és «l’aguiló tendre» revestit de bellesa tant com d’innocència, a qui «les filles de la terra» porten a la perdició en una aventura iniciàtica que acaba en la mort prematura, però que el fixa per sempre en la seva bellesa ideal i en l’ajustament de les seves forcesinteriors oposades. Si Flordeneu no té cap profunditat humana, perquè és irreal, Gentil, personatge entre personatges històrics, resta un projecte, un principi truncat. No s’enfronta amb els comtes per l’interdicte del seu amor per Griselda, sinó que se’n va en cerca d’un talismà que li resolgui el conflicte amb la màgia. Sembla un personatge amb secret, com si el poeta es resistís a revelar-ne la clau. Verdaguer no assigna al seu heroi cap gesta guerrera ni d’amant i li dona la lira de poeta. Amb el Cant de Gentil, o sigui amb la poesia, es completa la figura d’un cavaller Gentil transformat en poeta. Com en un cant del destí, s’hi expressa la quinta essència de l’ambigüitat del personatge Gentil / Verdaguer i tanmateix també hi batega la fondària de la ferida de l’absolut: «El cor de l’home és una mar, / tot l’univers no l’ompliria.»