Fou monjo de Montserrat des del 1826, però després dels fets revolucionaris del 1835 residí gairebé sense interrupció en diversos monestirs d’Itàlia, on, no abans del 1866, enllestí el poema Joan Garí, l’ermità de Montserrat (Manresa 1868). Es tracta d’un extens poema en codolada, fora d’uns pocs passatges autònoms en altres metres, escrit amb l’objectiu prou corrent de proporcionar a la literatura catalana un poema heroic que complís els requisits clàssics de tractar d’un tema «fundat en la història i que toqués de prop la nació catalana». Bé que el poema era presentat, en contrast amb El Monserrate de Cristòfor de Virués, com una obra de simple intenció popular, i malgrat una certa pobresa de recursos poètics i retòrics, respon a la complexitat del gènere amb una estructura canònica de tres parts de vuit cants, i conjumina erudició històrica, llegendària i fantàstica, tot buscant l’èmfasi expressiu característic.