Desenvolupament enciclopèdic
Constitueix un bon exemple de poesia postsimbolista i posa de manifest la voluntat de renovació de l’autor respecte als seus llibres anteriors. El poemari consta de tres parts: “Fira encesa”, amb divuit poemes, i “Rosa secreta” i “Arbre de flames”, amb sis cadascuna. En la primera, la diversitat de personatges i situacions teixeixen un mostrari en què el subjecte poètic recrea —una mica a la manera d’alguns dels poetes de la generació castellana del 27— elements de diverses tradicions que connecten amb les intencions del postsimbolisme i que van de la literatura popular (“Història del soldat”) al simbolisme més clàssic (“Pont del vespre”), amb alguns temes de l’avantguarda, la influència de Riba, la reelaboració del barroc (“Nu”) o la reinterpretació d’elements de l’Escola Mallorquina (“Sóller”). La rosa secreta de la segona part simbolitza, com la de Jorge Guillén, la desclosa, des de la intimitat del jo poètic, de les significacions ocultes de la realitat, com també de la poesia que ajuda a donar-hi sentit. Ho exemplifiquen poemes com “Auca” o “A Mallorca durant la guerra civil”. En l’últim apartat, s’hi troba una reflexió sobre la creació poètica (“Ardent himne”) i la condició del poeta (“El captiu”), que aglutina al seu entorn els símbols de l’àngel, de l’infant predestinat o del presoner, entre d’altres, amb una trajectòria que va del naixement a la mort. El llibre aparegué amb tres pròlegs signats per Antoni M. Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba. El foc és l’element bàsic que serveix per a teixir un univers referencial basat en les oposicions, on domina un joc de contraris que es fonamenta molt sovint en l’oxímoron. La finalitat és fer explícita la constitució més elemental del món: llum (claror) en oposició a foscor (tenebra), dia versus nit, foc (flama) versus cendra o vida versus mort. El foc, que esdevé el símbol essencial de la realitat poètica, ja apareix al títol del llibre i al de dues de les tres parts. Les designacions que prenen com a base el foc són una de les constants del poeta. S’ha apuntat la proximitat de la concepció del món de Rosselló-Pòrcel a la filosofia presocràtica d’Heràclit, per la utilització del foc com a síntesi de la lluita de contraris. El foc es lliga amb el vent, element vivificador de la realitat, i la llum. El poeta experimenta amb la cançó popular, incorpora Apollinaire i Eluard al seu joc poètic, deixa entreveure la influència de Baudelaire, l’atracció pel neopopularisme o la presència del surrealisme, com també certs apectes de l’Escola Mallorquina, i referències a la infantesa, període vital en què és més propici el contacte directe amb una realitat superior, fruit de la innocència. Els poemes foren escrits majoritàriament a Barcelona entre els anys 1934 i 1937. El llibre, dedicat a Salvador Espriu, fou un punt de referència important per als poetes de la postguerra. N’hi ha dues versions castellanes (1970 i 1987), una de gallega (2002) i una de francesa (2003).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Alzamora, S. (1998)
- Balaguer, J.M. (1982)
- Balaguer, J.M. (1991), p. 5-60
- Carbonell, M. (1977)
- Llompart de la Peña, J.M. (1982), vol. II, p. 119-129
- Manresa Quetglas, J. (2000), p. 87-118
- Moral de Prudon, M. (1978)
- Mosquera, R. (1997)
- Prats, A. (1998), vol. 2, p. 377-394
- Veny-Mesquida, J.R. (1984).