Era militar, d’ideologia liberal. Utilitzà els pseudònims Martilo, El Barcelonés i Lariso Menardo. Membre de la Societat Filosòfica i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1820), escriví, amb Aribau, Ramon López Soler i Francesc Altés i Gurena, la peça dramàtica La libertad restaurada (1820), i, com a autor únic, la comèdia en dos actes La víctima de la Inquisición.
Publicà nombroses poesies al Diario de Barcelona i un llibre que aplegava les seves obres de caràcter rococó i sentimentalista, titulat Ensayos poéticos (1821), que havia de ser seguit d’un altre recull d’odes i poesies patriòtiques que segurament no s’edità mai. També compongué poesies humorístiques i de circumstàncies, una dotzena de les quals són en català. La seva producció poètica reflecteix la cruïlla d’influències estètiques del final de l’il·luminisme, amb algun ressò, potser, del romanticisme.
Bibliografia
- Alegret, J. (1980): “Joan Làrios de Medrano: Poemes”. Els Marges, 18/19, p. 79-95.